El 8 de novembre les eleccions a la presidència d’EUA les va guanyar el candidat d’Ayn Rand, Donald Trump. Qui és Ayn Rand (1905-1982)? És Alice Rosenbaum, russa, d’origen jueu, que fugí de la URSS i emigrà a EUA a començaments del segle XX. Novel·lista i gran ideòloga de la dreta nord-americana. L’acarament d’esguards entre el país d’origen i el d’adopció li produí una visió maniquea del món, la qual cosa es traduí en una obsessiva aversió vers la ideologia soviètica i cap a tot el que s’hi assembli, com, per exemple, la tendència d’esquerres de molts artistes i intel·lectuals nord-americans o el New Deal de Roosevelt – el programa polític intervencionista que desenvolupà entre 1933 i 1938 amb l’objectiu de sostenir la gent més pobra de la població, reformar els mercats financers i reanimar l’economia malalta des del Crac del 29.
Molts escriptors i comentaristes han afirmat que Trump no té ideologia. A mi, em sembla que sí que en té i de la més extrema. Ell mateix declarà durant la campanya que és un gran admirador d’Ayn Rand, que "La font" és una de les seves novel·les favorites i que s’identifica amb el seu protagonista, l’arquitecte Howard Roark. La doctrina d’Ayn Rand és l’objectivisme, una versió de la qual és el "libertarianisme", que defensa i promou el lliure mercat, la llibertat de l’individu, l’exercici de la raó com a antídot contra la diversitat, les minories, les polítiques mediambientals i socials… És autora de dos best-sellers, "La font" (1943) i "La rebel·lió d’Atles" (1957), i d’assaigs. D’ambdues novel·les s’han fet pel·lícules, la primera rodada per King Vidor l’any 1949 amb G. Cooper de protagonista.
Les dues històries són una exemplificació de la seva filosofia sobre l’individualisme i l’egoisme extrems. El protagonista de "La font", Roark, és un arquitecte, un home independent, la força interior del qual i el seu poder creador, que se situen per damunt de la gent normal, representen el model a qui imitar. La novel·la diferencia Roark -model d’individu creat a si mateix- de la majoria, que depenen dels altres. Els homes independents són forts. I els febles? Aquests són els dependents, els quals són víctimes d’injustícies, però la culpa és seva. El protagonista de "La rebel·lió d’Atles" és un enginyer, John Galt, el qual s’ha apartat de forma voluntària de la societat, ja que considera que els membres improductius de la societat xuclen la sang dels individus que produeixen. L’autora divideix la societat en dues classes: la dels "saquejadors" -la classe política i els seus impostos- i la dels "no saquejadors" -els emprenedors. A la mitologia grega el tità Atles es carrega sobre les seves espatlles el destí del món; tanmateix, els Atles, que són els individus excepcionals, es neguen a sostenir un món que no els mereix. Tant "La font" com "La rebel·lió d’Atles" comporten una despreocupació per les necessitats socials i un menyspreu per les opinions de la societat. Aquest individualisme és cec per a qualsevol consens democràtic que aporti fonament a les relacions socials i a la convivència en general.. Aquests personatges s’han fet del no-res. Són gegants, individus excepcionals i tenen dret a dominar. Viuen més enllà del bé i del mal i se situen per damunt de la moral dels febles, indiferents vers els seus semblants.
Ayn Rand pensa que la humanitat es justifica pels seus grans homes, afirma que l’ego de l’home és la font del progrés humà, defensa que l’egoisme i l’orgull són virtuts, mentre que l’altruisme i la humilitat són vicis, i assevera que l’extremisme és bo, en canvi, el terme mitjà, el compromís i el consens, és símptoma d’inseguretat. Aquesta és la ideologia de D. Trump.
Si llegim Ayn Rand i escoltem el discurs del nou president ens adonarem que ambdós professen la mateixa ideologia ultraindividualista i extrema.
L’autor és filòsof
