Anar més enllà dels tòpics és fonamental si parlem de crear valor. Els tòpics són tot allò que abans de llegir un article o un informe o d’entrar en una reunió ja sabem que trobarem. Els tòpics són una expressió més o menys literària de la inèrcia i de la falta de talent. Són les nanses dels que parlen sense esforçar-se massa a pensar. De fet, hi ha organitzacions (els partits en serien segurament el paradigma) on per pujar el que cal és repetir amb més o menys gràcia determinats tòpics davant dels fòrums oportuns. Els tòpics són el paradís dels pesats, és a dir, d’aquells que ocupen un temps desproporcionat per repetir sinuosament llocs comuns. Els tòpics són els sembrats dels discursos dels líders d’estar per casa. Els relators de tòpics són addictes a totes les modes que es fan i es desfan i que nodreixen eficientment la internacional "papanates". I això val per a l’empresa, per a la política o per a la cultura.
Fugir dels tòpics és condició necessària per exemple per innovar. O per fer estratègia. Els tòpics i les ortodòxies s’incrusten en les cultures corporatives i no marxen ni amb aigua calenta. Són la tornada de cançons ideològiques que fan de propostes més velles que anar a peu les noves grans proclames de modernitat. Quan algú intenta explicar el futur i el que proposa pot servir per a la seva empresa i cinquanta més, o el que proposa per a la seva ciutat ho podrien subscriure totes les del voltant, l’únic que fa és col·leccionar tòpics. Però no diu res de nou, ni res de diferenciador. El tòpic iguala, dilueix, vulgaritza. És per això que els tòpics, o les ortodòxies, o els exercicis de benchmarking acrític mai són palanca d’innovació. Al contrari, qüestionar els tòpics, les ortodòxies, així com fer el benchmarking després, ajuda a trobar fonts d’inspiració imprescindibles per a la innovació. És per això que triomfen moltes start ups, perquè desafien els tòpics dels seus sectors i ofereixen coses als seus clients que en el sector es veien com a impossibles.
Suggereixo que, abans de fer un exercici estratègic, d’innovació o d’emprenedoria, llistem els tòpics. Ens ajudarà molt si determinem amb anterioritat els tòpics (en una empresa, una ciutat, una oenagé). Facilitarà i agilitarà les reunions i sobretot el trobar idees realment inspiradores. Així no caurem en la temptació de donar-nos el gat per llebre dels tòpics. No hi ha cosa més insofrible que estar en aquestes reunions on tothom ja sap el que dirà el que té la paraula, on no hi ha marge de sorpresa, on tothom repetirà més o menys els mateixos tòpics. Això sí, els més "papanates" seran els més emfàtics. En canvi, arribar a una reunió, llistar els tòpics i esforçar-se a anar més enllà, a crear alguna cosa genuïna, és molt més engrescador i augmenta les possibilitats de crear, d’aprendre, de pensar.
El gran desafiament que tenen avui tant la gestió pública com la privada és la gestió de la complexitat. Vivim un temps en què sembla que les societats optin per negar la complexitat i busquin dreceres populistes, de dretes o d’esquerres. Són dreceres que porten al passat. Negar la complexitat serveix un temps més aviat curt. Embolicar la complexitat de tòpics és també efímer. Al final la realitat complexa del nostre temps emergeix. I davant d’aquest món complex només val pensar, definir síntesis estratègiques de veritat i tenir molta agilitat a l’hora d’actuar. Una part de la complexitat està en la rapidesa dels canvis. Hem d’aprendre a definir estratègies i a innovar d’una forma diferent. Ja no estem en el temps de la planificació estratègica ni de la R+D+i clàssica. Estem en el temps de l’agilitat estratègica i de la innovació oberta.
Sempre s’agraeix treballar amb gent que et sorprengui i que t’inspiri. Gent que pensi i que inviti a superar els propis tòpics més enllà del curt termini. Per contra tenir líders que es refugien en els tòpics i que ajuden a abaixar el perímetre dels reptes col·lectius és decebedor. Necessitem gent que ens convidi a explorar, a ajudar-nos a esquivar la mediocritat dels tòpics. Gent que ens indiqui on mirar encara que no ens digui què hem de veure. Necessitem professionals que ens convidin a transcendir l’evident i ens animin a madurar opcions no òbvies. Ens calen líders que treguin el millor de les persones, de les empreses o dels seus països i ciutats. Ens sobren tòpics i ens falten idees poderoses que desafiïn l’enorme complexitat del nostre món. Superar els tòpics és una actitud, una manera d’estar, una forma d’avançar donant poques coses per suposades. L’antídot als tòpics és doncs pensar, omplir papers en blanc i construint propostes que no siguin mimètiques.
Per portar les nostres empreses o les nostres ciutats a projectes diferenciats que valguin la pena ens cal alguna cosa més que una llista de llocs comuns.
