El calendari d’enguany és idèntic al de 1939. També era dijous la data de l’entrada de les tropes de Franco a la ciutat. En digueren durant molts anys el dia de La Liberación. Quina ironia! Festiu durant molt de temps. També des d’aquell any fins ara ha estat el mateix calendari fins a nou vegades en total. La propera serà l’any 2023. Una simple curiositat i una de les meves manies. No us hi capfiqueu. En el meu cas tinc ben present l’any 1978 ja que vaig marxar a la mili i el de 1995 de trist i desgraciat record per motius personals i professionals. En qualsevol cas seguim, és un deure, repassant la història en el marc del vuitantè aniversari de l’inici de la guerra (1936/016). El dissabte 21 de gener el president de la República, D. Manuel Azaña, havia deixat la Casa Salvans a Matadepera. Hi havia viscut un any llarg. Poca broma. Es va fer pregar però el seu bon amic el general Hernández Saravia, de llarga trajectòria com a militar, el va convèncer per agafar els trapaus, moure el seguici personal i enfilar el camí del darrer tram a Catalunya (el Maresme, Peralada, Can Barris) abans de creuar la frontera pel Coll de Lli, el 5 de febrer. Era i torna a ser diumenge.
Fins a la setmana anterior encara hi havia cinema i algunes escoles varen aguantar fins al dia 25. Semblava una resistència sobrehumana a no deixar perdre una peculiar i dramàtica quotidianitat. Hi havia fam i de la bona. A l’Ajuntament, uns dies abans, es produïa el relleu de l’alcaldia (14 de gener) per la corresponent mobilització d’en Marcel·lí Sàbat, i es donava pas a Joan Prat. L’alcalde més efímer que ha tingut mai la ciutat de Terrassa. Alguns incendis de fàbriques, en qualsevol cas ben pocs, foren les darreres accions que recorden alguns testimonis, cada vegada més reduïts, d’aquella data. Lluís Sarlé-Roigé – Markin- descriu a “Ombres de la vida i de la mort” com era la situació, en abandonar Terrassa, un parell de dies abans: “En l’ambient es respira tragèdia. El cor et fa mal en veure tot aquest paisatge, aquestes coses volgudes que segurament tardaran molts anys a reproduir-se a la retina. La silueta clàssica de les xemeneies de cal Guardiola, el pont de Sant Pere, les esglésies romàniques, els horts de la vall, el terraplè del cementiri, el carrer de la Igualtat…”. Em sembla que és una de les pàgines que he llegit amb més freqüència en relació amb aquesta temàtica. Tot el que escric és prou conegut però, per a mi, no menys important quan es tracta de preservar la nostra història i reivindicar, des de la “trinxera”, la memòria d’uns fets i homenatjar centenars de persones anònimes. Víctimes de la guerra, de l’exili i la repressió.
El dia 26 hi va haver un llarg silenci. Terrassa semblava una ciutat fantasma fins que a primera hora de la tarda apareixien els primers soldats italians del general Gastone Gambara i després “los moros que trajo Franco” i a continuació tot el seguici d’uniformes. Començava l’ocupació de la ciutat, com també la de Barcelona i moltes altres que ja ho havien estat des del desembre. Sabadell fou “alliberada” l’endemà. En poc temps també començaren els judicis a l’Escola Industrial on la sentència era quasi sempre la mateixa. Si no vaig errat en Valentí Noguera fou el primer afusellat d’una llarga llista fins a l’any 1943. Tot començava per “d”: detinguts, denúncies, desfilades, delacions, depuracions, discursos… Als voltants de la casa Salvans no hi ha cap rètol que recordi l’estada del president de la República i a l’antiga Escola Industrial tampoc llegim res sobre condemnes i repressió. Falten indicadors arreu de la ciutat i a les rodalies. Hi ha molta feina a fer. També és cert que algun ha patit tota mena de destrosses i ja no hi és. A la ciutat de Tarragona, per exemple, la programació que recorda cada any l’ocupació feixista és espectacular/rigorosa: actes, conferències, llibres, itineraris… Reconec certa enveja perquè em preocupa que aquell temps i aquells fets s’oblidin i es banalitzin. Tant de bo, fem i diguem moltes coses abans del 2023.
