Les coses, com són. Un pet bufat, en llenguatge col·loquial. Aquesta és la definició que millor encaixa amb l’heroica expedició del govern català a Brussel·les. Gesticulació de cara a la galeria, per omplir les xarxes de tuits, de feisbucs, de missatges plens d’entusiasme per als addictes… I fins aquí, para de comptar. Per tocar els nassos a Madrid ja està bé, però per fer alguna cosa més seriosa, doncs no, ha estat un fracàs claríssim. Ens venen una nova victòria de David contra Goliat i no ha estat així. Aquest és un dels defectes que perd a l’independentisme voluntarista: una gran incapacitat d’acceptar la realitat seriosament, honestament, que no impedeix que cadascú continuï lluitant pel que cregui. És el que ja va passar amb les eleccions o el que passa cada vegada que surt una enquesta… Omplir la sala del Parlament Europeu amb amics, coneguts i saludats no és un èxit diplomàtic ni estratègic ni res de res. És, simplement, fer el ridícul en el pitjor moment. Ara no toquen grans escenografies, sinó feina de formigueta, ben feta, seriosa, discreta, fins a aconseguir el que almenys sí que volem una gran majoria: votar d’una punyetera vegada. La feina que fan alguns delegats "diplomàtics" de la Generalitat està ben encaminada, sens dubte, i altres accions similars, també. Sense soroll i sobretot, sobretot, sense numerets, sense sobreactuar. Per aquí es pot aconseguir a base d’anar empenyent, aconseguint simpaties, teixint complicitats… I algun dia, no gaire llunyà, l’stablishment madrileny descobrirà que no té més remei que acceptar un referèndum i posar-se a resar. Però tot això encara no està madur i molt difícilment n’estarà aquest 2017, per molta convicció aparent que es posi en el "sí o sí". Necessitaven muntar la xerrada a Brussel·les? No. Podien esperar miracles? No. L’únic que volien era escenificar una gesta èpica de cara a Catalunya, als interessos partidistes de cadascun dels tres tenors, per si això acaba en eleccions en pocs mesos… Que és el que realment tenen al cap: trobar una sortida al carrer sense sortida al qual les presses els han acabat portant.
