El mirall, contínuament, ens retorna una mateixa imatge. Agradable per a alguns, vomitiva per a d’altres, d’acord. Però insistent: a Catalunya, a una immensa majoria, no ens fa fàstic ser espanyols. Una altra cosa és què s’entén per espanyols i quina mena d’espanyols voldríem ser, si és que això és possible de decidir, cosa força dubtosa… Mirem, per exemple, la darrera enquesta del CEO. El 46% de la gent considera que el principal problema que tenim és la relació amb Espanya. "Relació", paraula força neutra que pot emparar coses molt diferents… Però quedem-nos amb això que ens immobilitza i bloqueja, tenim un problema gravíssim de "relació", que ara per ara no sabem si podrem resoldre. I com ens sentim? Un 39,7%, tan catalans com espanyols, o tan espanyols com catalans. Un 24,9%, només catalans: una quarta part. I als dos sentiments majoritaris s’afegeixen matisos importants: un 23,2% que se senten més catalans que espanyols, un 5,4% que se senten només espanyols i un 3,6% que se senten més espanyols que catalans. Si volem manipular el retrat, convertim-lo a blanc o negre. Però si el volem entendre, i fer política a partir del "sentiment", hi ha marge per fer moltes coses, més enllà del soroll dels mitjans de comunicació. Per exemple, admetent que la catalanitat és el sentiment clarament majoritari (amb diferents graus), tampoc no es pot negar que conviu amb diferents graus d’espanyolitat més o menys intensa, que donarien marge per a fórmules creatives i intel·ligents… La foto fixa es repeteix una i altra vegada. Aquest país no es divideix entre independentistes i unionistes, sinó que exigeix matisos molt importants, no gens anecdòtics. Hi ha marge per fer política d’altura, si és que hi ha algú disposat a fer-la, i després dedicar-nos a altres temes també importants: comença a ser urgent sortir de la paràlisi del bucle, de les politiquetes a curt termini. Veurem algun dia això? Ho dubto, francament. Seria possible, sí, però caldria una grandesa, un valor, que ara no es veu per enlloc. Tanmateix, una i altra vegada, la realitat, tossuda com una mula, ens diu més o menys el mateix: busquin, senyores i senyors, solucions complexes a situacions complexes… Seria una sortida, potser l’única.