Unes coristes estan esperant Madonna. Cinc coristes que conserven la fe, quatre cantants i una pianista muda. Estem parlant de Cora, Corina, Coral i Corette, quatre dones que han trepitjat els escenaris com el Teatre Tantarantana o la sala Trono. Dones que vaguegen per l’inframón en un bucle per les quals l’espectador sent una empatia d’una manera o altra, gràcies al miracle del talent musical i de l’humor d’una dramatúrgia i de la direcció de Raquel Loscos. La comèdia musical ens permet albirar unes actrius a les quals entreveiem pinzellades de mestria i de domini de l’ofici, sostenen per dret propi com delicioses vinyetes de temps passats les vides de personatges solitaris, fràgils i afligits que moren aixafats per un focus. Una trama ben construïda i humana desenvolupada amb molta gràcia. El seu missatge és molt més seriós prenent com a partida aquella "ley de vagos y maleantes" del franquisme. La resta és un salt temporal per les cançons de diferents èpoques posant l’accent en la contribució femenina a la construcció social.
La peça té un punt d’humor canalla. Els diàlegs són àgils i enginyosos. L’espectador ràpidament entra en el joc escènic. "Vagas y maleantas" estableix paral·lelismes entre diferents èpoques i contrastos entre la realitat i la fic- ció.
Les fronteres es dissolen com el guix en una pissarra que no s’ha esborrat des de fa molt de temps, i retrata amb les seves virtuts i febleses unes dones disposades a donar-ho tot pel seu ofici, com passa a les actrius que interpreten aquests personatges: Mercè Boher, Cinta Moreno, Patricia Medina, Rocío Manzano i la pianista, la terrassenca Cristina Martínez. Cristina és el contrapunt musical al comandament del seu piano, marca el ritme d’un debut enginyós, elegant i molt divertit.
Els salts temporals ens porten a quatre moments diferents de la nostra història tractats a l’estil de Manolo Vázquez Montalbán amb unes gotetes de Sanchis Sinisterra, una mena de comèdia musical que navega entre l’imaginari i la cruesa de la realitat de les dones artistes, amb elements poètics, sensibles i plens d’humor brutal. Cap d’aquestes dones és una dona florero. Coristes que lluiten per sobreviure en una realitat adversa. L’espectacle trenca la quarta paret per implicar el públic amb les seves palmes i la seva mirada. La mirada sobre el món de les dones artistes d’algú que el coneix des de dins activa una faula moral sobre els rols socials, un repàs a la memòria històrica femenina. Afortunadament aquesta llei avui està derogada, el que no significa que la realitat estigui derogada. La pura realitat moltes vegades imposa els murs d’infàmia i vergonya en la discriminació de la dona. Murs més alts que els que va imposar "la ley de vagos y maleantes" es perpetuen en els sistemes socials. Afortunadament els artistes, els actors i els creadors esfondren amb la seva ironia, el seu sarcasme i la seva valentia artística aquest mur de la incomunicació entre la societat i les dones. La CIA Vagas y Maleantas mereix una llarga vida perquè amb les seves llengües afilades s’ensorrin els murs que les societats lentament construeixen de forma invisible.
