Opinió

Àngels Margarit versus J.S. Bach

BACK ÀBAC" és el títol del nou espectacle de la coreògrafa terrassenca Àngels Margarit (Terrassa, 1960) que aquests dies hem pogut veure al Mercat de les Flors, del qual ha estat nomenada directora recentment. L’espectacle està dirigit a tots els públics. Manejat amb magistral exactitud, amb precisió matemàtica, la coreògrafa, amb la seva companyia, Cia. Mudances, s’enfronta al repte in-tel·lectual d’unir la transversalitat del circ, la dansa, les matemàtiques i la figura de Bach. Com va fer Carles Santos a "La pantera imperial", el primer pas va ser treure Johann Sebastian Bach de l’espai musical i portar-lo a maquillar, vestir, a la llum i a la paraula. El segon pas, el dóna Àngels Margarit portant-lo al terreny del joc, l’especulació freda i calculada del moviment en tensió lúdica, conceptes contraris en un joc de miralls, de pesos i contrapesos, de cossos i equilibris que ens enlluerna amb una peça que ens fa veure la música de Bach, en una deliciosa sinestèsia dels sentits. A través d’aquesta exploració de la figura de Bach arribem a la idea d’infinit en una partitura escènica. L’espectacle explora a fons cada moviment d’uns ballarins que llueixen el color de les fitxes de l’àbac, en un joc eficaç.

Sobre un linòleum blanc pur, enlluernador, la coreògrafa utilitza el sentit del ritme des de la pedagogia del coneixement de la pàgina en blanc, a partir d’aquí els ballarins escriuen la seva coreografia de color. En la segona part el joc de llistons de fusta sobre els quals ballen buscant un equilibri de nàufrag. En aquest llenç en blanc apareix l’univers del pintor neerlandès M.C. Escher que es creua en el camí de la transversalitat amb els seus treballs en fusta, on el gravat té com a tema principal la perspectiva, el punt de vista de les coses, un joc en el qual no es poden veure totes les figures a la vegada perquè una fa de fons permanent, transformant les figures geomètriques de la cultura àrab a figures on unes són el fons per a altres. El resultat és un espectacle que es mou entre l’especulació intel·lectual en bucle, la ficció de tota creació d’arts escèniques, la vida i l’enlluernador joc de la música de Bach i manté amb el cap en moviment i en suspens els espectadors de totes les edats fins a l’última nota, fins a la darrera catàstrofe final on tot s’ensorra com un castell de cartes curosament aixecat per Eneko Alcaraz, Dory Sánchez, Fàtima Campos, Mireia de Querol, Miquel Fiol, Joan Palau, Francesca Lissia, Jorge Albueme, Sergio Pla, Marcela Meloni, Celso Pereira i José Luis Redondo. Treball en equip per construir l’arquitectura d’un espectacle viu, que ens fa pensar en un audaç experiment de transversalitat que Àngels Margarit barreja amb sensibilitat i paradoxes infinites, que van del ritme a la plàstica, de la dansa al circ; un exemple d’una creadora que segueix tan fresca i intensament cerebral com el primer dia.

To Top