No recordo haver-me perdut mai cap cavalcada de Reis. L’any que teníem el nostre primer fill, de dos mesos i massa petit per sortir de casa, hi vaig anar sol. Això vol dir que, dels cent anys que enguany han celebrat els organitzadors, el Centre Cultural el Social, n’he vist força més de la meitat. Una altra cosa, però, és que amb els anys les vas vivint de manera diferent. Encara recordo l’acceleració del cor quan de nen sentia de lluny la fanfàrria del Xiu-Xiu, l’olor d’encens o els timbals que precedien el rei Negre, que sempre ha estat "el meu". Més endavant, els veus a través de la mirada dels fills, i en participes d’una altra manera. I, encara ara, amb l’emoció dels néts. I cada vegada, és clar, pares atenció a coses diverses. De manera que m’és impossible comparar l’evolució dels probablement seixanta anys de cavalcades vistes a partir d’una memòria marcada per experiències subjectives tan distintes.
Però la cavalcada d’enguany m’ha semblat una de les més ben resoltes dels darrers anys. Pel que fa a la música, que altres vegades m’havia incomodat pel fet de sentir tocar temes inadequats, en aquesta ocasió -allà on jo era- va ser del tot encertada i d’una qualitat notable. La indumentària ja ha arribat a un nivell altíssim, que la fa insuperable. Fins i tot em va semblar -ara mateix no ho puc contrastar amb dades objectives- que era quantitativament més continguda, de manera que havia guanyat en qualitat. I les carrosses creades per a l’ocasió dels 100 anys amb temes locals, d’un bon gust impecable. Per acabar, els equips de neteja no se’ns van tirar a sobre de manera immediata i vam poder retirar-nos amb tranquil·litat. La cavalcada dels cent anys, en definitiva, ha aconseguit una maduresa formal i una força emocional indiscutibles.
Un dels mèrits principals que cal destacar de la cavalcada de Reis és que es tracta d’una activitat organitzada per una entitat privada amb finalitats socials. Estic segur que només des d’aquest esperit propi de l’associacionisme cultural es poden aconseguir tan bons resultats. I s’ha de dir: amb tanta migradesa de recursos, particularment dels públics. Tal com ha de ser, d’altra banda. Els organitzadors, amb molts mesos d’antelació, ja s’hi posen, amb una dedicació que mai podria oferir un equip professional ni una administració pública pel mateix preu. Aquest és el model que caldria estendre: les festes populars no s’haurien de burocratitzar, i han d’estar a mans dels qui les estimen i són capaços d’organitzar-les. A part, és clar, de la col·laboració indispensable dels serveis públics municipals, que cal agrair de manera especial. Són la mena de dades que sempre caldria donar a conèixer: quants servidors públics -mossos, policia municipal, serveis sanitaris, bombers, serveis de manteniment i neteja…- van treballar per a l’èxit de tot plegat? Quantes persones i quantes hores de feina? Sense aquestes dades, mai no acabem de tenir consciència del paper de cadascú i, per tant, ens és impossible saber-ho agrair.
Ja fa molts anys que G. K. Chesterton ironitzava sobre uns suposats actuals temps hedonistes on, paradoxalment, les festes havien de ser pagades per poders públics i calia empènyer la gent a celebrar-les. No és el cas de la cavalcada del Reis, amb una participació popular sense comparació amb cap d’altra, i a càrrec d’una entitat que s’ha guanyat el màxim respecte entre els que li coneixen el protagonisme en aquesta festa.
