Començar un any és sempre estrenar una oportunitat. 2016 no em sembla que hagi estat un bon any per a Terrassa. La notícia final del tancament de l’empresa Martí Lloveras, la centenària indústria de maquinària per a xocolata, és el colofó a un any perdut per a la ciutat. Hi ha hagut de tot el 2016 però han primat més les estridències que les oportunitats i una ciutat es fa sobretot d’oportunitats. La política local viu un dels moments més baixos dels darrers cinquanta anys. Esperem que l’any 2017 sigui un revulsiu, depèn una mica de tots que així sigui. Per cert, el 2017 estaria bé recordar algunes efemèrides que adornen els números rodons. Caldria recordar la lluita pels ajuntaments democràtics que va comportar la candidatura Barenys-Padró -Fresnadillo i que suposava un alè de renovació democràtica en aquell gris Ajuntament de l’alcalde Onandia en una ciutat marcada ja per la gran embranzida de la lluita antifranquista. Sens dubte, un altre motiu de rememoració és recordar l’aniversari de la manifestació del 27 d’octubre de 1967 en què Terrassa es va consolidar com un dels focus de resistència al règim més actius. Seria interessant revisitar aquells fets i posar perspectiva a una ciutat que va jugar un paper clau en la política catalana de finals del franquisme, fer-ho sense apriorismes i explorant totes les complexitats que ja aleshores la ciutat presentava.
L’any 2017 hauria de ser l’any en què poguéssim pensar el futur de la ciutat en el context de canvis que el món viu. Terrassa fa vint anys que no té estratègia de ciutat. Ja tocaria. Les estratègies es fan per convocar i desplegar oportunitats, no són exercicis de literatura de gestió. Les estratègies es fan per crear imaginaris col·lectius capaços d’alinear energies públiques i privades i fer que siguin possibles coses que la pura inèrcia del dia a dia no provocaria. El món de la indústria 4.0 no està farcit només d’amenaces, amaga moltes oportunitats i estic convençut que Terrassa podria fer apostes sòlides que la posicionessin en aquest nou món que emergeix. Terrassa necessita crear llocs de treball, i encara més llocs de treball dignes, i això és més fàcil des de la coalició público-privada. L’única forma sostenible de trencar l’espiral de pobresa és generar una espiral de creixement empresarial que creï ocupació. 2016 ha estat un any de millora de l’ocupació fruit de la millora en la conjuntura general, però l’atur estructural que pateixen ciutats com Terrassa requereix un salt positiu d’una altra categoria.
L’any 2017 esperem que es parli d’alguna cosa més que del debat de l’aigua, que per molt que s’entestin a fer-nos creure que és una gran estratègia de ciutat no ho és. La municipalització de l’aigua, fins i tot en el supòsit que no sortís més cara, no serà res semblant al que va suposar el soterrament de la Renfe, la creació del parc de Vallparadís, l’ampliació de la universitat o la prolongació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Això sí que són canvis estratègics que modifiquen la vida dels ciutadans i que responien a l’estratègia de ciutat que es va dissenyar a inicis dels anys noranta o abans. El tema de l’aigua va camí de repetir el que va passar en el segle XIX amb la famosa batalla dels escolapis, els efectes polítics de la qual van durar molts anys en la política local, tot plegat perquè els escolapis acabessin regentant el gran Col·legi Terrassenc nascut per evitar la seva presència a la ciutat. El temps dirà què passarà amb l’aigua. En qualsevol cas, 2017 hauríem d’evitar que el debat de l’aigua ho monopolitzés tot i no ens deixés parlar d’estratègia seriosament.
L’any 2017 estaria bé que millorés la governança de la ciutat. El darrer episodi del síndic deixa un mal gust de boca. Terrassa s’ha tornat una ciutat complicada. Tan bé que havia anat per a Terrassa tenir síndics com Joan Sales o com la Isabel Marquès sense necessitat de tanta complicació. I així amb moltes coses. És un Ajuntament que es complica la vida innecessàriament. Un bon propòsit per al 2017 seria complicar-se menys la vida, fer-ho més fàcil i no confondre transparència amb substància.
Potser seria el moment d’arribar a uns pocs acords de ciutat transversals, sense necessitat de fer equilibris polítics impossibles. Compartir un full de ruta possible, estratègic i liderar-lo. A la política local, li sobra estridència i li manca lideratge. Li sobren paranoies i li manquen consistències. I això no és atribuïble a un grup polític o un càrrec en exclusiva, és el sistema de lideratge el que falla. Per tant, un cop de timó en la governança seria convenient. L’objectiu és comptar més oportunitats que enemics. Quan en una ciutat pesa més el comptar enemics que el comptar oportunitats les coses cal canviar-les. No succeeix res per passar alguna pàgina, ni tan sols per reconèixer alguns errors. No passa res. Però sí que passa si no ens orientem al futur i ens convertim en una ciutat massa complicada.
2017 és una oportunitat per a la distensió, per a l’empatia, per a acords bàsics però estratègics, per cosir més que per esbotzar. És pràcticament el darrer any del mandat municipal i una ciutat amb les necessitats de Terrassa no es pot permetre el luxe de perdre’l. Tant de bo 2017 sigui millor que el 2016, necessitem sortir de l’enrariment en què aquesta ciutat ha entrat. No ens portarà res de bo.
