Acaba un nou any, amb més pe-na que glòria. Semblava que la bafarada del rescat bancari espanyol havia passat a millor vi-da€ Però resulta que bufen mals vents per Europa. Raó per la qual tenim un greu perill de contagi. Si allà tussen, ací ens pot agafar el xarampió, parlant metafòricament.
Em vull referir, en concret, a dues institucions financeres de molt pes específic: el Monte dei Paschi italià i el Deutsche Bank germànic. En el primer cas, el govern italià acaba de decidir aportar vint mil milions d’euros de diner públic per reforçar bancs en dificultats i rescatar el MDP. És una mesura que provoca dubtes seriosos als mercats. De tota manera, acaben de presentar la proposta concreta davant el govern de la UE, ja veurem què els diuen. A més, la xifra sembla insuficient quan tot fa indicar que el volum de crèdits morosos ultrapassa els tres-cents mil milions.
Pel que fa al Deutsche, ara resulta que ha de fer front a una nova macrosanció: sis mil vuit-cents milions d’euros que ha de pagar al Departament de Justícia EUA per l’emissió/subscripció de valors recolzats en hipoteques entre 2005 i 2007. Va fent mèrits per tal que la clientela li perdi la confiança.
Ambdós casos tenen l’afegit de les aproximadament quatre-centes “sparkässen” (caixes d’estalvi del país de la senyora Merkel), a les quals -sospitosament-, se’ls va condonar el pas pels famosos tests antiestrès. Tant de bo que m’equivoqui, però crec que hi pot haver molta pols dessota les catifes.
En el cas espanyol (endegat l’any 2008), el muntant global del rescat oscil·lava sobre els cent mil milions d’euros. D’aquest tou de diners, tan sols se n’han anat recuperant engrunes. Recordem -entre d’altres- els casos de CCM, Unnim, Bankia, Banc de València, CAM, Bancaja, Cajasur, Nova Caixa Galícia, Caixa Catalunya i Caixa Penedès.
Més d’un es preguntarà què volia dir amb el títol que he triat. Potser, amb la traducció castellana (“de tal palo, tal astilla”), ho entendran millor: em costa acceptar -sense rebel·lar-m’hi- la nul·la ètica d’un munt de dirigents del sector financer. S’han parat a pensar mínimament que ells han estat un dels principals detonants de la forta crisi que viu la nostra societat? Com és possible que, de sobte, tots es deixessin seduir per la cobdícia i ensorressin el vaixell ?.. La xifra ultramilionària aplicada al rescat de les entitats hauria anat de conya per aplicar-la a finalitats socials.
Això és una veritat com un temple. Que ningú no em vulgui dir que solament em limito a repartir llenya.
En uns moments on els tipus d’interès es troben espectacularment baixos, se’m fa difícil entreveure un bri d’esperança en una solució ferma i ràpida. El control europeu es fa necessari, per suposat. Per garantir que es respectin les normes legals de tot l’entrellat. Per evitar la possibilitat de qualsevol operació soterrada d’enginyeria financera que perjudiqués els contribuents€
Ho diré d’altra manera: tinc tot el dret a malpensar que alguns cervells pensants de la classe política -i no seria la primera vegada- podrien convertir les subordinades en accions, per comprar-les finalment el propi Estat.
No essent així, ens haurem d’acostumar a creure que el vell somni d’una gran Europa cada cop serà més lluny. Si us plau, doncs, que els italians i els alemanys prenguin nota del mal exemple de casa nostra.
