Fa uns dies escrivia sobre la pobresa i la necessitat de no establir nivells ni compartiments per fer-ne anàlisi i valoració. Ho deia i ho repeteixo: compte amb les categories. La pobresa és exclusió, sense embuts, i ens pot esperar al tombar la cantonada. Tots en coneixem algun cas. Així doncs de l’astorament hem de passar a la intervenció car el problema s’agreuja i dispara de forma exponencial. La pobresa/marginalitat reclama respostes. El proper pot ser qualsevol ja que els estudis o una discreta trajectòria professional no són impediment per trobar-se en una situació de marginació. Qualsevol pot caure en un forat de difícil tornada. Els tòpics ja fa temps que s’han desmantellat. Quan passo, alguns matins, per davant d’un caixer d’una entitat bancària a Barcelona tot just unes quantes persones estan recollint les seves pertinences. Un dia més han dormit al vestíbul de l’entitat on la gent hi fa, durant el dia, operacions monetàries diverses. Porten la casa al damunt i han de ser diligents perquè a les vuit ha d’estar tot net per tornar a la normalitat protagonitzada pels clients i empleats. Per la tarda tornen a desplegar les seves pertinences, cartrons/algun matalàs i condicionen un espai per dormir i menjar quelcom. L’operació es repeteix dia sí i dia també. Muntar i desmuntar un campament de molt pocs metres quadrats.
Sí, és el caixer de les imatges/reportatge de La Vanguardia on la informació es va difondre d’allò més. Qui més qui menys el va identificar ben aviat ja que l’ocupació nocturna és impactant. El podríem batejar com el caixer de la vergonya on la misèria s’ofereix en directe cada vespre. Segons com, en alguns moments, hi ha més gent que durant el dia. Ben cert que els seus usuaris no dormen al ras com tants d’altres. Algú podria dir que un sostre sempre minva la desgràcia. Els turistes i vianants observen i resten astorats o no tant. Hi ha una bona colla de gent dormint en una espècie de gran aparador/escenari. En aquest espai s’aixopluguen entre sis i vuit persones. Cadascú té el seu racó i , òbviament, les necessitats es fan al ras i a plena llum del dia encara se’n veu algun rastre. Hi ha persones de diferents edats, sembla que hi ha un pare i un fill i també algú que diu que és advocat. No en puc garantir la titulació car no he parlat amb ells tot i que un dia d’aquests potser ho faré. Als sis o vuit que dormen en aquest espai, n’hi heu d’afegir uns quants més (!) fins a arribar aproximadament a tres mil persones que no disposen de llar a la ciutat de Barcelona. El carrer, el banc d’una plaça, un descampat (visiteu la muntanya de Montjuïc), un caixer o algun alberg d’alguna entitat social són els espais per dormir tota aquesta munió de gent amb mil històries de fracàs i abandonament a les seves esquenes. Susana Quadrado escrivia fa uns dies un impressionant article vinculat amb aquesta temàtica ("els pobres de Barcelona", La Vanguardia 31.12.016). En la nostra personal/imaginativa carta als Reis podríem demanar alguna millora davant d’aquesta precarietat galopant.
