Opinió

“La bohèmia”, d’Agustí Humet

El so de l’acordió ens trasllada a París. Aquest instrument musical harmònic de vent és l’ànima de la França romàntica de postal. Les cançons ens porten als ponts de París, a la veu d’Edith Piaf sobre les escalinates de Montmartre, al riu Sena, als pintors i als cafès, on el temps sembla aturat, atestats de bohemis que llegeixen els poetes maleïts. Aquesta és la pintura en la qual s’inscriu l’espectacle que porta a la Seca Espai Brossa l’Agustí Humet: "La bohèmia".

Al centre d’aquesta història musical canalla i de carrer hi ha l’amor de dues dones i un home entre cavallets de pintura, un llit, dues cadires, una taula i la música de Joan Muntada i Víctor Vela amb el seu acordió que ens esquinça l’ànima, que recorre amb les seves notes un estil de vida, la vida de l’artista. Resultat: un musical addictiu i una nova mostra del talent musical de les orelles d’Agustí Humet. Es nota que està còmode el director amb aquests tres impecables cantants: Xuel Díaz, Úrsula Garrido i Víctor Vela. Tres cantants rabiosos i exuberants. T’atrapen i no et deixen anar fins a l’última cançó.

Aquest és l’espectacle de la malenconia, de l’emoció i dels sentiments a flor de pell. L’erupció d’un volcà d’amors i emocions per combatre l’avorriment, les llàgrimes de la traïció i el riure de l’humor ple de picardia en els versos i en els mecanismes d’una dramatúrgia neta i pura. Agustí Humet desplega un recorregut musical on estan totes les imprescindibles, genera el pur plaer d’evocar, suposa endinsar-se en la bohèmia francesa. Els ports, les dones valentes, la vida de color de rosa, l’estranger, un vaixell que es veu a l’horitzó, una ombra de dona del carrer, un cor trencat per les cantonades, la vida amb unes gotes de tragèdia, amb unes gotes d’il·lusió, el faranduler i tants punts de referència sentimental que formen un mapa que provoca a l’espectador un plaer en seure en aquest cabaret com si fos un "milord" que es deixa les penes al tamboret mentre es treu el barret per sentir la fantasia sobre la malenconia d’un somriure amarg i literari i sobre les relacions entre la cançó, l’art, el teatre i la vida.

Diu el vell adagi que la traducció és una traïció però, més enllà de tòpics, en aquesta ocasió les lletres traduïdes al català encaixen perfectament com un trenclaclosques sonor que crea un espai amb estil i de percepció musical.

Per acabar l’article direm que l’Agustí Humet és un animal del teatre, considerat com un especialista en Kurt Weill i Bertolt Brecht; el teatre musical ha estat sempre la seva passió com ha demostrat en múltiples ocasions: "Cançons d’amors i de guerres", "1714 segar i batre" i el musical "Assassins", d’Stephen Sondheim. A Terrassa va estrenar "Homenatge a Josep Oller i el seu Moulin Rouge". Durant molts anys ha portat el comandament de l’Institut del Teatre de Terrassa i va ser el promotor d’una de les formes més intel·ligents de crear espectadors per al teatre gràcies a la seva fórmula "L’Institut proposa", una programació setmanal de la Sala Maria Plans. Una pena que ningú a Terrassa hagi seguit en aquesta línia de programació i tinguem els tres grans teatres de la ciutat públics infrautilitzats.

To Top