Durant les festes nadalenques els pessebres són gairebé sempre els protagonistes. Aquest tradicional i popular art genera cada any polèmiques no per ell mateix, sinó per la tèrbola mirada, impresa de prejudicis, tòpics i interessos, que hi projecten alguns homes. Al contrari del rei Mides que convertia en or tot el que tocava, alguns embruten tot el que toquen.
Uns protesten a Madrid posant petits pessebres a la Puerta de Alcalá perquè l’Ajuntament ha suprimit la instal·lació d’un gran pessebre en aquest lloc tradicional. La iniciativa va ser d’un col·laborador, Miguel Gaona, del programa de la Cuatro "Cuarto milenio", presentat per Iker Jiménez, el qual defensà a les xarxes socials aquesta protesta tot i invocant la tradició cristiana. Altres han encetat la polèmica a Barcelona pel muntatge futurista del pessebre que l’Ajuntament ha instal·lat a la plaça de Sant Jaume en homenatge al poeta Josep Vicenç Foix. El PP de Catalunya afirma que no és un pessebre i acusa Ada Colau de reinterpretar la tradició i de no respectar el sentit de Nadal. En aquests dos casos el problema és la mirada tèrbola, ja que la discussió no és sobre el contingut, el simbolisme del pessebre o el seu sentit religiós, sinó sobre el lloc on instal·lar-lo (Madrid) o la forma estètica (Barcelona). Tenen raó els creadors del pessebre de la plaça de Sant Jaume, Titi Tironell i Quim Domene, en afirmar que "si no fos polèmic seria quelcom avorrit, a més no hi ha consens en relació amb l’estètica".
També hi ha disputes a França. La discussió és entre laïcistes i defensors de les "arrels cristianes" per la presència de pessebres en edificis públics. Els partidaris del laïcisme invoquen la llei de 1905 que defensa la separació de les esglésies i l’Estat i prohibeix els signes i els emblemes religiosos en els edificis públics. Els defensors del catolicisme llançaren a Twitter el hastag "No toquis el meu pessebre". Els polemistes dels dos bàndols són curts de vista? No veuen amb els ulls de la raó i el tic tac del cor que una societat que no accepta la pluralitat d’idees, de creences i la capacitat d’expressió de les mateixes en les seves diferents formes no és una societat, oberta, laica i democràtica? Només a les societats tancades s’imposa una única manera de pensar i d’actuar.
Com s’esdevé en altres aspectes de la vida també en relació amb els pessebres hi ha la dialèctica entre tradició i modernitat, entre conservació i canvi. La tradició no és quelcom fixat per sempre; una mateixa tradició pot ser interpretada de maneres diferents segons el context històric i el pessebre no n’és una excepció. Allò important del pessebre és el seu simbolisme i aquest pot ser expressat i interpretat de formes molt diferents. Una manera d’expressar i interpretar el simbolisme del pessebre pot ser fer-lo tenint present la realitat del segle XXI, que ens parli del món en què vivim, que ens hi impliqui i ens creï consciència social. Com diu Enric Benavent, professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (URL) i pessebrista, val la pena fer pessebres que convidin a pensar i a parlar, ja que amb l’art del pessebre també podem transmetre valors, idees, missatges. Aquest professor, creador de pessebres socials, el jutjaren també unes persones de mirada curta: l’any 2006 E. Benavent havia d’exposar a la Biennal del Pessebre Català de Vic el pessebre social creat per ell "Matança dels innocents avui encara" (feia referència a la guerra d’Israel amb el Líban). Les "autoritats pessebrístiques competents" el van retirar de l’exposició. Aquest fet és una mostra dels qui entenen la tradició com quelcom inalterable i, conseqüentment, només accepten una sola interpretació del pessebre, la tradicional. Com deia un comentarista, "si mai el pessebre només fos tendresa plàstica, deixaria de ser expressió de l’Evangeli". Si mai el pessebre, afegeixo jo, només fos tendresa plàstica deixaria de tenir el sentit humanista i social per a molts no creients.
L’autor és filòsof
