El dia de Nadal ha fet trenta-nou anys que ens va deixar. La senzillesa personificada i la bonhomia amb majúscules. Ell mateix -tot un rodamón- havia demanat que sempre se’l tractés de pallasso. “No sóc ni filòsof ni escriptor.” Jo el considero el creador més intel·ligent de la història de l’anomenat “setè art”. La pròpia màgia cinematogràfica fa possible la seva presència entre nosaltres.
Molts altres personatges del ram no arriben al seu glamur. Amb tots els respectes, envers Rodolfo Valentino, Marilyn Monroe o Lawrence Olivier (per citar-ne alguns). El cert és que l’encís d’en Charles Chaplin enganxa i enamora tothom. Del més gran al més menut. Dessota una figura diminuta, s’hi amagava un cor immensament potent.
Tota la seva vida esdevingué marcada per la fatalitat. Orfe de pare als 5 anys, va veure com ingressaven la mare en un psiquiàtric. Raó de més per calibrar -en justa mesura- la vàlua del seu somriure contagiós. La seva sonora joia. El seu positivisme engrescador.
El personatge d’en Xarlot neix realment a la segona pel·lícula d’una dilatada carrera. Tot i que sense el bastó característic…, que apareix en “Xarlot i el paraigua”.
Amb només 33 anys, es llançà a produir i dirigir, per primera vegada. Quatre anys després, abandonà el cinema mut. Amb un èxit clamorós: “El gran dictador”, que la crítica deixà en molt bon lloc.
Amb el parèntesi de la Segona Guerra Mundial, des de 1914 (any d’entrada al cinema) fins a la seva mort, parlem de més de vuitanta films. Ja sigui des de la vessant d’actor, director o guionista. Un currículum de molts quirats. Una vida laboral del tot activa. Un mestratge humanista de força nivell… De fet, no tenia cap mena de recança a l’hora de criticar prejudicis, intoleràncies, injustícies i desigualtats socials. Encara que molts el poguessin titllar d’idealista o somiatruites.
El llenguatge visual de les seves imatges hilarants es recolza en la rialla, la tendresa i l’estima. Un tamboret de tres potes perfectament definides. Orientades a generar, en tot moment, l’emoció de l’espectador. Prescindint, fins i tot, de la crítica fàcil provinent dels especialistes del propi món cinematogràfic. Al cap i a la fi, ell no volia oblidar els seus orígens. Se sentia més proper al poble senzill i humil.
Darrera cadascuna de les seves cabrioles o gags, s’hi amagaven sàtira, rebel·lia, crítica, sociologia i l’ànim de capgirar l’entorn social. Tot ell farcit de profundes desigualtats. En base a això, puc entendre que el Xarlot dels inicis fos més innocent, infantil, primari, irracional i egoista. Amb el pas dels anys i la seva experiència, es convertí en quelcom més tecnificat.
Amb l’avenç tecnològic, potser les sales cinematogràfiques no passen pel seu millor moment. Potser és arribada l’hora, doncs, de capgirar esquemes. De replantejar-se algunes qüestions que teníem un xic arxivades. En Xarlot esdevé un mestre. Ens dóna un munt de lliçons. Val la pena saber-les interpretar i aprofitar.
Un cop feta aquesta glosa de record, tan sols em resta una cosa: convidar els lectors a visionar alguna de les seves obres. Amb internet, és prou fàcil.
Que ningú no es quedi, però, només en la carcassa. Sempre és bo, en sortir de visionar una pel·lícula, fer una mena de cinefòrum a casa. Dit d’altra manera, comentar la jugada.
