L’any 1918 va ser clau per al poeta en aspectes més personals. A principis de juliol es casa amb Carme Eleuterio -té com a padrins Torres-Garcia i Santiago Segura- i a finals d’aquest mes pateix una crisi espectacular de la malaltia que en pocs anys l’havia de dur al descans per sempre. Així és com Salvat fa cures a la masia Can Robert de Matadepera i al sanatori Verge de Montserrat de Torrebonica, per compte d’Emili Badiella. L’estada a Can Robert li va suggerir el poema “La casa que vull”, del llibre “La gesta dels estels” (1922), que va dedicar a l’industrial del tèxtil amb aquest pròleg: “En el començ començ / fou la cançó primer / Déu treballant cantava”.
Els aires de la muntanya de Sant Llorenç del Munt van ser propicis per a la seva feble salut. D’això, en fa esment en Salvat en una de les cartes enviades al març de 1919 a l’empresari, després de superar una forta recaiguda i en què revela les seves ganes de viure i fins tot de fer broma. “… El metge dóna l’opinió que jo em restabliré per complet, només en fer la vida mateixa normal que faig ara: vol dir, bona alimentació i repòs… Tot això, amic Badiella, ho dec a vostè, el meu millor amic i veritable i sant amic. Sense el pedaç de la muntanya, amb cistell d’ous, carn a dojo, bon abrigall i , sobretot, el seu reconfortador optimisme; sense tot això, ja no cantaria ni el gall ni la gallina…”. Acaba el poeta donant-li les gràcies també pels medicaments que li ha fet arribar a casa seva, a Barcelona. Dos mesos després d’aquella carta, neix Salomé, la primera filla del poeta.
Cap al 1920, Salvat torna a estar molt present a Terrassa a través d’iniciar la seva col·laboració amb el diari El Dia i en les pàgines “Les lletres catalanes”. El poeta debuta en aquesta secció un 3 de gener d’aquell any amb el poema “Els tres Reis de l’Orient”, per a l’Elies Badiella, fill del seu protector. En aquest periòdic, que dirigia llavors Joaquim Ventalló, va publicar fins a l’abril de 1922 un recull de dotze poemes, entre aquests el ja esmentat de Reis; “Nadal”, per a l’Emili, i “Bell assoliment”, per a Teresa, l’esposa d’Emili. Al desembre de 1924, el diari inclou a títol pòstum una composició més, “Perquè has vingut”, del llibre “La rosa als llavis” (1923).
Entre els versos al diari local de l’època n’hi ha dos, “Passional al metro” (Reflex núm. 1) i “La femme aux oranges” (Reflex núm. 2), publicats al mes de novembre de 1920 que evoquen París, el Sena, el metro, les noies un xic agosarades en la forma de vestir i fer… El poeta els escriu arran dels viatges a la capital francesa, també amb l’ajut d’Emili Badiella, per establir contactes amb editorials i conèixer les novetats. I no cal dir que quedà fascinat pel que considera “la ciutat potser més important del món”… “París ve val, dic jo, totes les adoracions a Déu i tots els viatges fatigats possibles, encara que ho siguin com el meu, prop de trenta hores i una vaga carrilaire…” “…Ja conec el metro i el seu senzill sistema i a les 6, quan tanquen, l’agafo, que és molt barat, i vaig a voltar vies i els més grans monuments… No em feia pas càrrec de lo gran que és París…”, descriu en una carta per a Badiella amb data del 2 de març de 1920 des de l’Hotel de Rouen de la ciutat de la llum.
A banda dels poemes també hem trobat diversos articles nacionalistes, dels quals destaquen “En llaor dels màrtirs de 1714” i “Coses ni començades ni acabades”.
La firma del poeta al diari local de l’època es va espaiant cada vegada més a causa de la seva malaltia. Al llarg de 1922 i 1923, el poeta pateix diverses recaigudes i fa cures de repòs a Fuenfría (Cercedilla, Madrid), sufragades per l’industrial Lluís Plandiura, i també a les Escaldes (Andorra) i més tard a Vernet i a Amelie-Les Bains (França). Al febrer de 1924, la família sofreix la pèrdua de la segona filla, Núria, de tan sols 2 anys. L’estada a les residències de França fou la darrera del seu periple incessant per curar-se. Malauradament, el seu estat de salut va empitjorar fins que va deixar Salvat cada vegada més dèbil, fràgil, sense forces. El poeta moria a casa, a Barcelona, envoltat de la seva família i amics, un 7 d’agost de 1924. A sota el coixí, hi guardava un últim regal, un poemari inèdit que més tard configurà el seu últim llibre, “Óssa Menor”, i que es publicà el 1925 a títol pòstum. El Dia es va fer ressò de la trista notícia el dia després, el 8 d’agost, amb un breu en què lamentava la mort d’en Salvat, a qui qualificava de “gentil i catalaníssim poeta d’avantguarda”.
Un mes més tard, Josep Maria Rovira Artigues, poeta i coetani, escrivia una necrològica en què, de manera sentida per la seva pèrdua, elogiava la seva figura i obra: “.. I és ara que el veiem parlar-nos amb aquella emoció que li traspuava de l’ànima, amb aquelles bones de cor que respirava cada paraula seva”…
El fil del poeta amb Terrassa d’ençà d’aquell 1924, el recuperem quasi tres dècades més tard, el 1953, arran d’una carta de la vídua del poeta, Carme Eleuterio, a l’escriptor i poeta Agustí Bartra, fill adoptiu de Terrassa i encara exiliat a Mèxic. La Carme li agraeix, amb fulls impresos des de la llibreria de les Galeries Laietanes, el seu interès per voler publicar l’obra de Papasseit a Llatinoamèrica.
Agraïments
Volem agrair la col·laboració de la família Badiella i especialment d´Assumpció Badiella, néta d´Emili Badiella Ribas, així com de l´historiador terrassenc Rafel Comes.
