Hi ha una taula de Nadal parada al damunt de l’escenari mentre el professor d’Arts Escèniques i Dansa, l’Alfons Antolí, es disposa a donar les últimes instruccions als seus alumnes de quart d’ESO: “Mireu sempre el públic, no s’hi val, això de mirar-vos entre vosaltres. I repartiu-vos bé per tot el decorat, home, procureu agafar espai”.
L’Alfons està acompanyat per la profe de Visual i Plàstica, la Carme Olmo, que es troba al comandament de l’ordinador on hi ha guardada tota la música que sonarà durant l’obra. És dimarts, just a primera hora del matí (dimarts d’aquesta mateixa setmana), i més de 20 alumnes de l’esmentada escola es disposen a fer l’últim assaig general abans que en poc més d’una hora comencin a arribar els espectadors. En aquest cas seran nens i nenes del mateix Col·legi Martí. Segur que tot sortirà bé.
Som al Centre Cívic Municipal President Macià, situat al barri de Sant Pere Nord, que a la vegada s’ubica al nord-est de Terrassa. Els nois de l’escola ocuparan la sala d’actes durant bona part del dia per representar la seva particular versió de la “Cançó de Nadal”.
Aquesta és només una de les activitats especials que aquesta setmana, la prèvia a l’inici oficial de les festes, hi ha hagut al casal cívic. Han estat, de fet, unes jornades diferents i força mogudes en aquest equipament. El motiu és que a les classes, tallers, reunions i sessions d’assaig que ja de per si es desenvolupen al centre d’una forma rutinària, s’hi ha sumat la presència d’escoles i esplais que hi han fet la seva festa de Nadal. I això només passa un cop l’any.
A poc més de quaranta minuts per a l’inici de l’espectacle, els alumnes de l’Alfons, els joves del Col·legi Martí, semblen tranquils. La Carme, la professora de Visual i Plàstica, fa sonar una música del grup teatral Dagoll Dagom i del cantautor Jaume Sisa. I els nois comencen a anar amunt i avall per l’escenari dividits en dos grups, un de cara l’altre, mentre treballen l’expressivitat escènica. És el ball de benvinguda als espectadors. És a punt d’alçar-se el teló.
Un dia després, dimecres, al darrere d’aquesta mateixa cortina negra que fa de teló del saló d’actes del centre cívic President Macià, el Grup d’Esplai la Fàbrica de Can Tusell hi celebra la seva festa de Nadal. Sobre l’escenari, s’hi veuen ara dos nens i una nena que jauen al terra. Es fan els adormits, mentre una altra menuda, amb el micro abaixat amb encert fins a la seva reduïda alçada, comença a llegir el conte de Peter Pan: “Els pares de la Wendy han sortit a una festa. Però, abans, el papà de la Wendy li ha dit que aquesta seria l’última nit que dormiria amb els seus germans perquè ja és gran. I la Wendy està trista, perquè ella no vol fer-se gran…”.
“Avui celebrem la festa final del trimestre –ens explica la Lourdes Fernández, membre de l’esplai. A més de l’obra ‘Peter Pan’, hi haurà una cantada de nadales i ballaran flamenc.” Hi ha nens des de P-3 fins a sisè d’ESO. I molts altres infants, expectants i bellugadissos, omplen les cadires del públic.
Tant el Col·legi Martí com el Grup d’Esplai la Fàbrica de Can Tusell han contribuït a donar color al Nadal del centre cívic de Sant Pere Nord, ja que han usat aquestes instal·lacions de manera puntual per a les seves representacions de música i teatre.
Sona la pandereta
Però a crear un ambient especial en aquesta darrera setmana també hi han contribuït, i molt, els grups musicals que ja de normal assagen en aquest centre cívic, que és un dels més dinàmics de Terrassa. Dilluns passat, a la tarda, mentre plovia i plovia, en una sala del pis superior se sentien els sons de les panderetes, les guitarres i la bateria del Grupo Olé. Tots els membres d’aquesta formació són veterans, és a dir, persones ja amb experiència a la vida, i també en la música, que es reuneixen per assajar dos dies a la setmana.
“Dale que dale que dale / dale que dale al pandero / que esta noche es Nochebuena / y es fiesta en el mundo entero”, cantava en Manuel Polonio, de 70 anys. És una lletra molt apropiada per al dia d’avui. “Les últimes setmanes hem assajat moltes nadales. Algunes de conegudes, com ‘Los campanilleros’, però molts dels temes que toquem són nostres”, diu amb orgull en Manuel. Dimarts passat, el Grupo Olé tenia una actuació nadalenca en una residència del carrer Major de Sant Pere i tot havia d’estar a punt, llest i preparat.
Un ball amb arrels
El mateix dilluns, a l’àmplia sala d’actes del centre cívic municipal President Macià, ara buida i amb molt espai, hi ha dues noies a l’escenari. Una és professora i l’altra, alumna. Hi ballen sevillanes.
L’Associació de Veïns de Sant Pere Nord n’organitza les classes. A la ràdio amb cedé sona un popurri del grup andalús Raya Real. Paren la música. Veuen que algú les observa.
“Jo sóc la Isabel Escamilla, la professora. I que ningú es pensi que ballar sevillanes sigui fàcil, eh! Primer has de saber fer els passos correctes amb els peus. Després has de saber combinar els peus amb els braços. Més tard, has de fer el mateix, però amb els peus, els braços i les mans. I per últim ja ve la resta, és a dir, l’art que cadascú sigui capaç de posar-hi.”
L’alumna de la Isabel és l’Alba Utgés, una terrassenca nascuda a Castellserà, un poblet de la província de Lleida situat entre Tàrrega i Balaguer. L’Alba, que conserva el bonic accent lleidatà, comenta entre riures que li agrada moltíssim una sevillana que diu “En amores no vale decir que no”.
Per què deu ser que l’Alba va apuntar-se a sevillanes? “Sempre he tingut ganes d’aprendre’n –explica–, de comparar la sardana amb la sevillana. A més, vaig viure a Andalusia durant vuit anys, i allà ja me’n van ensenyar una mica. Fa un parell de mesos vaig decidir tornar-m’hi a apuntar.” L’Alba afegeix que ballar sevillanes és un exercici físic molt complet.
Sempre en forma
Una altra de les activitats que tenen lloc al centre cívic durant tot l’any són les classes de gimnàstica. Així que deixem que l’Alba i la seva professora de sevillanes, la Isabel, reprenguin la dansa, i entrem ara, uns metres més enllà, a la sala polivalent que hi ha sota les escales de l’edifici.
Ara sona el cantant Manu Carrasco. En aquest cas, la professora es diu Montse (Ávalos, de cognom). Té 46 anys i ens detalla que la idea és que les seves alumnes treballin aspectes com la coordinació, la força, la flexibilitat, i facin una mica d’exercici aeròbic i també de ioga. Els grup està conformat per una vintena de dones. Moltes d’elles, en la maduresa.
“Que heu deixat, els vostres marits a casa?”, preguntem. “Això de la gimnàstica és molt dur. Els homes no ho aguanten”, ens diu una mentre riuen les altres.
La María Teresa Ríos, de 58 anys, apunta que ella no feia esport abans de venir a les classes al centre cívic de Sant Pere Nord. “Però m’agrada –confessa. M’ho passo bé i a més és una forma de sortir de casa i de fer vida social.” La majoria d’elles són del barri.
D’Aragó i d’Abrucena
El que es balla, el que es canta, els accents que se senten al centre cívic President Macià mostren les diverses i enriquidores arrels que des de fa dècades han teixit Terrassa. També un factor com l’origen personal, com el lloc de naixement, és determinant a l’hora de conformar alguns dels grups folclòrics que usen l’equipament per assajar. Seguint aquest so trobem, per exemple, els membres de l’entitat Los Pilares de Aragón.
La Pepi Díaz, de 59 anys, resident a Sant Pere Nord i part activa del grup, ens explicava dimarts passat que l’endemà anirien al Raval de Montserrat a tocar i cantar nadales davant de l’Ajuntament.
L’accent aragonès també sembla delatar en Peregrín González, de 70 anys. “Però jo no sóc aragonès ben bé, sinó del Rincón de Ademuz, que és una comarca que pertany a la província de València, però que a nivell territorial està dins d’Aragó.”
Un accent bastant més del sud tenen força membres de l’Hermandad de San José de Abrucena a Terrassa. Abrucena és un poble d’Almeria i d’aquesta província són la majoria dels integrants de l’entitat. Al casal cívic de Sant Pere Nord, la “hermandad” hi organitza classes de balls de saló i allà també hi assaja el seu cor.
La Merche Sánchez, de 66 anys, diu que ella participa tant dels balls com del cor. La Merche viu al barri de Sant Llorenç i, dimecres passat, ella i els seus companys del grup de ball van substituir els tangos, el txa-txa-txa i els passos dobles habituals per una taula plena de patates, olives, torrons i embotits. És la taula en què la Merche, i també el Salva, i la Núria, la professora, es desitjaran bon Nadal i un pròsper any nou. Es tornaran a veure al centre cívic de sempre. Però ja serà passades les festes.
