Demà celebrarem Nadal, festa molt arrelada a casa nostra, plena de connotacions religioses i costumistes i també, per què no dir-ho, comercials. La festa de Nadal és un bon motiu per capbussar-se a la biblioteca i buscar algun poema que en parli i, una vegada triat, reescriure’l en una petita tarja i adjuntar-la discretament en un regal o aprendre-se’l de memòria, com fan els més menuts, per recitar-lo a familiars o amics. Entre tants versos evocats per aquest dia especial n’hi ha uns escrits pel poeta Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) que són força populars, especialment per l’estrofa final, que diu així: “… Demà posats a taula oblidarem els pobres / -i tan pobres com som- Jesús ja serà nat / ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”.
El poema de Salvat-Papasseit, publicat un dia com avui de 1920 al diari El Dia de Terrassa, no l’hem escollit a l’atzar. Tot el contrari. L’hem seleccionat perquè aquest “Nadal” poètic està dedicat a un terrassenc, Emili Badiella (1875-1929), que fou un important industrial del tèxtil i actuà com el seu principal mecenes i benefactor. La composició forma part del recull “L’irradiador del port i les gavines” (1921), llibre que també inclou “Els tres Reis de l’Orient”, dedicat a Elies Badiella, fill de l’Emili. L’al·legoria sobre els Reis, publicada un 3 de gener de 1920 al mateix diari, es tanca amb aquesta estrofa: “Tres soldadets dels reis -baioneta calada / i cadascú en el ros un gallaret taronja / qui diria que als tres els tinc d’ahir vesprada / tancats en el rebost per fer-los vida flonja”.
Estirem el fil a partir del poema “Nadal” per endinsar-nos en la relació del poeta que, malauradament, va morir molt jove, a l’edat de 30 anys, per tuberculosi, amb l’industrial del sector de la llana, un enamorat de l’art pictòric, de l’escultura, de les lletres i de la música. Badiella dirigí l’Escola Coral i en fou membre actiu cantaire. Una relació per extensió amb la ciutat donat que Papasseit va establir forts vincles amb artistes, entre ells l’uruguaià Joaquim Torres-Garcia (és l’autor dels frescos que decoren el vestíbul del Centre Cultural Terrassa), i col·laborà assíduament al diari terrassenc El Dia amb poemes i articles polítics a favor de Catalunya.
La gran oportunitat
El punt de partida cal situar-lo, fonamentalment, cap a principis de 1917, quan el jove Salvat comença a dirigir la secció de la llibreria de les Galeries Laietanes de Barcelona per encàrrec d’un dels seus impulsors, anomenat Santiago Segura. Per al poeta, la nova feina es presentà com una gran oportunitat. Significava per a ell deixar enrere una llarga etapa de feines molt precàries però a les quals no podia renunciar perquè la situació familiar (el pare va morir quan ell tenia 7 anys en un accident a alta mar en el vaixell on treballava de fogoner) requeria ingressos per sobreviure. Salvat, que va ingressar a l’Asilo Naval i a penes va poder acabar els estudis primaris, havia començat fent d’aprenent d’adroguer, d’ajudant en un taller d’escultures religioses i més tard de vigilant nocturn al moll de Barcelona. A propòsit d’aquesta última feina va escriure: “Vosaltres no sabeu / què és guardar fusta al moll / Però tots el trinxeraires /com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc. I era com un miracle / que estirava les mans que eren balbes”.
Des de la llibreria de les Galeries Laietanes, el poeta tanca una època de bohèmia i de lluita obrera intensa (quan publicava articles, ho feia sota el pseudònim Gorkiano), per emprendre amb entusiasme una tasca de referència cultural que va més enllà d’exposar i vendre llibres. Es preocupa per les novetats d’aquí i de fora (viatja a París per visitar editorials i llibreries), impulsa revistes, crea una editorial amb el seu germà Miquel i, el més important, creix com a autor líric.
És en aquest espai, propici a fomentar l’interès per la lectura i pel saber, que Salvat entra en contacte amb l’artista Joaquim Torres-Garcia, qui des de feia un cert temps estava vinculat a Terrassa. El pintor havia arribat aquí el 1910, primer com a professor de l’Escola Mont d’Or (masia de Can Bogonyà) i després, a partir de 1914 fins a 1919, com a veí resident a Mon Repòs, la masia familiar que va construir en una finca a prop de l’escola on impartia classes. Salvat coneix l’empresari terrassenc Emili Badiella a través de Torres-Garcia. La relació que estableixen els tres serà decisiva perquè va anar molt més enllà de la creativitat artística per convertir-se en una amistat sense concessions. Ambdós van tenir Emili Badiella no solament com a mecenes sinó també com a benefactor i protector personal i familiar. En el cas de Salvat, per guarir-se de la malaltia pulmonar i, en el de Torres-Garcia, per eixugar els deutes i tornar al seu país. El poeta li expressà reiteradament el seu agraïment en persona i també per carta, algunes d’elles enviades des dels sanatoris on rebia tractament per la malaltia, d’altres des de Barcelona i també des de París quan hi anava per adquirir novetats literàries.
Impressions sobre la ciutat
Salvat i Badiella sovintegen la casa Mon Repòs de Torres-Garcia i, segurament, arran d’aquestes visites el poeta reté la imatge d’una ciutat que llavors era pròspera per la seva indústria tèxtil però grisa, fumejant, inhòspita. El poeta en fa referència en un article en la revista “Un enemic del poble”, que ell mateix edita, tot reflexionant sobre la falta d’inquietud cultural i política dels joves: … “Fou primer Subur (aquí es refereix a Sitges), després Egara. Els un prop de la mar sentiren el desig, els altres sota el sol, al costat de la remor de les belles matxines -entenem que vol dir “màquines”- que fan créixer fortunes de diners”. I afegeix: “… els joves de Subur i així els d’Egara, també com si es tractés d’una llegenda, s’anaven convertint d’infants prometedors en vells xarucs…”. I unes línies més avall presenta Terrassa com una “bella minyona rica, regalada, distreta d’esperit” mentre que Sitges la defineix com “un sepulcre blanquejat”.
El poeta parlava de Terrassa i Sitges amb coneixement de causa perquè en els dos municipis, a més d’involucrar-se en els cenacles artístics, hi va fer cures de repòs com veurem en el segon capítol. Salvat i Torres-Garcia col·laboren estretament en la publicació “Un enemic del poble” (1917-19), un full de subversió espiritual que pren el títol d’una obra de Henry Ibsen (interpretada recentment al teatre i protagonitzada per Pere Arquillué). I simultàniament ho fan també en el primer llibre de Salvat, “Poemes en ondes hertzianes” (1918), d’estil avantguardista. El poemari conté “Passeig”, dedicat a Torres-Garcia, qui firma també la il·lustració de la portada i de la majoria de les composicions.
Proper capítol: dimarts, dia 27
L’estada a Terrassa de Salvat-Papasseit
