No em cansaré de dir-ho, ni que se m’acusi d’antipàtic per insistir-hi: els processos participatius, igual que la mateixa democràcia, no són fàcils. Demanen una organització complexa i unes garanties extremes. Ara mateix, el sistema previst per a l’elecció de la figura del síndic ho torna a demostrar. I l’embolic a què s’ha anat a parar no tan sols farà difícil qualsevol decisió final, sinó que complicarà que el candidat elegit pugui acceptar la seva designació i fins i tot haurà debilitat la mateixa figura del síndic.
La de l’elecció del síndic és d’una història desgraciada. En primer lloc, ja ho va ser pel final de l’anterior síndica, Isabel Marquès, després d’una feina meritòria i excel·lent, reconeguda pel mateix síndic de Greuges de Catalunya. Després de pròrrogues voluntarioses, de desatencions a les peticions de millora del reglament i de les condicions de treball, per raons mesquines es va acabar cremant la possibilitat de tenir una síndica que hauria pogut seguir exercint el seu paper amb experiència i eficàcia. Costa d’entendre el perquè de tanta ineptitud del govern municipal, a la qual cal afegir les maniobres obstruccionistes guiades exclusivament per interessos partidistes. Una veritable vergonya, i sobretot un menyspreu de fet -malgrat les bones paraules- a una figura que, per independent, resultava incòmoda.
Però, després, el disseny del procés de renovació ha estat un veritable desastre. Si la decisió final correspon al ple de l’Ajuntament, a partir d’una proposta feta a criteri de l’alcalde, què hi pinta un procés de consulta popular? Ningú no va veure a venir que el resultat d’aquest procés pesaria com una llosa en la decisió del ple? És que no reconeixem que el ple ja té capacitat de decisió pròpia, amb una representació veritablement democràtica de la voluntat dels ciutadans? Per què l’hauríem de coartar amb un procés participatiu que l’experiència demostra que només afegeix arbitrarietat als criteris plenament democràtics?
Sabem de sobres que aquests processos participatius a través d’internet són fàcils de controlar per grups d’interessos polítics o ideològics particulars, com s’ha vist en altres ocasions. Per tant, quin valor pot tenir una consulta en què participen escassament un 2 o un 3 per cent dels terrassencs, als quals, a més, cal anar a buscar -com reconeixia una candidata- "persona a persona, trepitjant carrer"? Si es vol fer ben fet, fem-ho com cal: a cada convocatòria electoral municipal, afegim l’elecció d’aquells càrrecs que es consideri convenient que siguin triats directament pels ciutadans. I no tan sols el síndic de Greuges, sinó els representants dels consells escolars, de consells sobre transport públic o habitatge… I encara hi podríem afegir referèndums sobre decisions rellevants. Però aquests simulacres de participació estan condemnats al fracàs, no pas per raons de "frau democràtic", que pressuposa la mala fe de l’adversari -quan no s’ha guanyat-, sinó simplement perquè es frivolitza amb la mateixa idea de participació.
Les dificultats d’aquest Ajuntament per prendre decisions, ara ja estructurals, tant de les més grans -autobusos, menjadors escolars, aigua…- com de les més simples, com la figura del síndic, són francament preocupants. I, les conseqüències, les arrossegarem molts anys. Mala peça al teler…
Les dificultats d’aquest Ajuntament per prendre decisions, ara ja estructurals, són francament preocupants
