Vint-i-dos milions d’euros. Per aquí estaria la xifra que hauria d’aportar l’Estat per crear un fons d’emergència que evités els talls d’electricitat a famílies arruïnades i empobrides. "Vulnerables", en diuen, tècnicament. A aquesta xifra caldria sumar els milions d’euros que ajuntaments i comunitats dediquen, d’una o altra manera, a cobrir despeses d’electricitat a través dels fons socials. I uns cent vuitanta milions del "bonus social" ara vigent i força criticat. Fem una mica de demagògia, vinga: comparat amb el rescat de les radials de Madrid, els rescats bancaris del Frob, els embolics immobiliaris de la Sareb o el Castor de Florentino, és una misèria. Amb totes les lletres: una xifra ridícula que permetria acabar amb un drama vergonyós. Es posaran algun dia d’acord al Congrés per afrontar seriosament la pobresa energètica, els desnonaments, els abusos hipotecaris? Qui sap. Massa pressa no tenen, no. Per una cosa o l’altra, passen els anys, es posen alguns pedaços simbòlics i mai no es dóna resposta digna a una indignitat injustificable. Que hi poden haver abusos? Sens dubte. Que es poden prevenir, controlar i fins i tot castigar? També. Però agafem aquestes xifres i posem-les al costat d’unes altres. Per exemple, del fet que el rebut elèctric ha pujat pràcticament el doble en pocs anys, que és exactament el doble que a la resta de la Unió Europea. Per exemple, els vint milions diaris de beneficis nets que tenen les elèctriques, que vindrien a ser més de cinquanta mil milions des del primer any oficial de la crisi, el 2008. Per a elles no hi ha hagut crisi, al contrari: una època daurada. Durant la qual han tallat l’electricitat a uns set o vuit milions d’habitatges, una dada que amaguen perquè és d’una obscenitat gegantina. I amb tot aquest negoci, i els negocis paral·lels que s’alimenten, no hi ha manera de trobar una solució digna, justa, sensata i barata a la pobresa energètica? Doncs, no. En aquest país, no. Ni l’habitatge, ni…, ni…, ni…
