Se n’ha anat en Fidel Castro. Van ésser molts els qui, abans, l’havien enterrat un munt de vegades. Sobretot, quan els seus mutis (el que en diríem desaparicions de l’escena pública) generaven rumorologia interessada en fer-lo passar a millor vida. Crec que potser fou el dictador amb millor propaganda del món. Un terme que curiosament, a ca-sa nostra, uns quants mitjans de comunicació sempre obviaven. Aquesta actitud s’entén fàcilment en base als ajuts descarats que rebien per part dels governs del PP. Mentre que l’esquerra internacional l’adoptava com a icona del terme revolució. Quan arribà a adonar-se del desengany, encara el mantingué com una relíquia de joventut.
El castrisme, però, segueix ben viu. No hi ha lloc per al descans ni per a les celebracions. El seu germà Raúl i el seu seguici procuren tenir cura de mantenir-ho tot ben controlat. Gran part del poble cubà el plora. Paral·lelament, es superposen els sentiments d’un passat reprimit amb l’emoció del moment present. Al meu entendre, és ara que ens cal anar a fons. Dit d’altra manera, convé que se’ns expliqui clarament el "post-truth": què hi ha més enllà de la teòrica veritat que ens han venut al llarg de molts anys. Justament per això he situat -al títol- una locució llatina. Vull contraposar el seu sentit amb la realitat que sempre s’acaba imposant: la glòria és efímera. Tard o d’hora, la història situa els fets a lloc. Per molt que hi hagi qui voldria presentar Castro com a líder etern.
Els éssers humans sempre pateixen les absències. Durant tres llargs dies, els cubans van assistir a un espectacle surrealista. Al llarg de gairebé mil quilòmetres, han vist passar una urna que hauria de contenir paperetes de llibertat… La qual cosa remou el nucli de tot el sistema. Hi ha, tanmateix, una mena de cortina de fum que ha soterrat una ideologia que ha estat fruit de la cobdícia. Els fets confirmen que l’herència del comandant ultrapassa els nou-cents milions de dòlars. Una xifra que fa pampallugues als ulls de tots els mortals. Alhora, ben poca gent amb un mínim alè democràtic pot defensar la fòssil tirania del règim. Un entrellat que cridava -ben fort- que el poder era en mans dels fusells, sempre que apuntessin els altres.
La melangia d’aquells rebels dels anys seixanta se sent traïda. El fracàs de contemplar una realitat oberta més enllà dels límits de l’illa els mena -en aquests moments- a visualitzar una platja plena de llibertat. Fins ara, un tel els tapava la vista. Era la por allò que els impedia obrir la boca i establir algun desig. Tant de bo que els seus veïns del continent facin alguna cosa per afluixar les conseqüències d’un embargament inhumà i fastigós per part del colós yankee. La mesura propiciarà un notable increment d’inversió forana. De retruc, d’ací a pocs anys, la resta de mortals gaudirem dels avenços socioculturals i econòmics d’un poble que té dret a viure. Tenint en compte que la conjugació d’aquest verb va molt més enllà dels límits que els han ofert fins ara.
Es tracta d’un país i una cultura que em tenen el cor robat. Que ningú no oblidi, al cap i a la fi, que les nostres havaneres tenen el seu baptisme de foc per aquelles contrades. En podem parlar un altre dia.
