La gran notícia hauria estat que el TC donés la benedicció constitucional al pla per fer un referèndum "sí o sí", tot i que encara no saben com. De manera que no entenc de què s’estranyen alguns. Simplement, ha passat el que estava escrit que passaria: els magistrats que s’encarreguen de vetllar i interpretar el cadàver de la Constitució del 78 han estat coherents amb la missió que els seus amos "constitucionalistes" els van encomanar. I, per tant, han dit el que havien de dir: que ni pensar-hi, òbviament. Que es treguin del cap fulls de ruta, referèndums, mandangues i altres punyetes i, si continuen amb el seu desafiament, que es preparin per saber què és la carn picada…
El TC té una gran virtut: és previsible, ja sabem de què van, a qui es deuen i què faran. Problema? Que per aquestes terres catalanes, no tan sedicioses com sembla, els promotors tampoc no saben quina mena de referèndum volen i poden fer. Per poc que patinin, els sortirà un altre 9-N: aquell va estar bé com a crit d’atenció, sens dubte, però repetir-lo no servirà de res. Cal fer política, estratègia i aquestes coses. Cal paciència, és a dir, no posar dates que ja se sap que són somiar truites. Cal parlar. Cal pressionar, cal fer soroll, cal argumentar… Etcètera.
Totes aquestes coses, per l’ordre que es vulgui, i durant molt de temps. O es declara la independència un dia de bon matí i ja veurem per on surt el sol (d’entrada, la meitat dels catalans desobeiran aquesta independència) o es pacta un referèndum amb totes les de la llei, per difícil que sigui convèncer l’espanyolisme raonable, que també existeix.
No hi ha més. I el TC ho recorda clarament: el full de ruta no és res més que una fugida cap endavant, i a sobre hi ha gent que ho sap perfectament i juga a altres coses… La política catalana és així, tan italiana i tan espanyola alhora…
