Si jo tingués responsabilitats en el govern de la nostra ciutat estaria molt preocupat pel procés de gentrificació de Barcelona. En aquest cas el fenomen té a veure amb la conversió de Barcelona com a ciutat global i la seva consolidació com un dels punts turístics més atractius del món. Segons el World Economic Forum, al marge de les ciutats asiàtiques, Barcelona és, després de Londres, París i Nova York, la ciutat que rep més turistes del món. Barcelona és una ciutat d’una bellesa extraordinària i ha tingut una progressió creixent des dels anys noranta com a capital turística. Que lluny queda aquell pla d’hotels de Pasqual Maragall que feia posar el crit al cel del sector hoteler per preveure, a l’entorn del Jocs Olímpics, que programava cinc hotels de cinc estrelles per a Barcelona. Avui al centre de Barcelona hi ha un hotel a cada cantonada de l’Eixample. Però no han estat els hotels els responsables de la gentrificació de Barcelona sinó el fenomen AirBnB. La plataforma col·laborativa per la qual es posen al mercat molts habitatges convencionals per a ús turístic ha crescut a Barcelona rapidíssimament. Per a molts propietaris és més rendible tenir uns dies ocupats per AirBnB els seus apartaments que tenir una família amb un contracte de lloguer convencional. Els preus han pujat i, en zones com Ciutat Vella, el procés d’expulsió de famílies que pagaven lloguers modestos s’ha accelerat. A Barcelona la gentrificació és molt ràpida i està lligada a l’economia col·laborativa. Hi ha molts milers d’apartaments posats a disposició dels turistes. El 2015 es calcula que AirBnB va girar a Barcelona més de 700 milions d’euros i el fenomen no ha parat de créixer el 2016.
La gentrificació de Barcelona afecta directament el seu entorn, i en aquest entorn hi ha Terrassa a primera línia. Tradicionalment el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès han estat els sobreeixidors de la població que s’expulsa o que no pot accedir a la ciutat central. En les onades migratòries dels seixanta i dels setanta, l’arribada de gent a Terrassa i a Sabadell tenia perfil propi, eren gent atreta per la notable potència del tèxtil i les seves necessitats d’ocupació. Aquestes onades no van trobar cap condició urbanística que afavorís el seu arrelament, però la integració es va produir perquè la gent tenia feina i amb molts esforços es va vincular a unes ciutats que no es van redreçar fins als primers vint anys de democràcia. La segona gran onada de creixement urbanístic de l’entorn metropolità va venir propiciada per totes aquelles parelles joves que no podien pagar un pis a la ciutat central i feien créixer els barris de totes les ciutats de la corona metropolitana. És la història de l’expansió de finals dels noranta fins a la gran crisi de 2007, precisament vinculada a l’especulació immobiliària.
Ara ens hem de preparar per a una nova onada? Les xifres així ho indiquen. Sembla que el perfil dels nous expulsats de Barcelona és però diferent del dels anys anteriors a la crisi. Són famílies molt modestes que no poden pagar l’increment de lloguers a Barcelona i busquen refugi en lloguers assequibles de l’entorn. Són famílies que viuen moltes d’elles en situació de precarietat i que requereixen d’atencions socials intenses.
Davant d’aquesta situació cal fer vàries consideracions. La primera és que la gent que ho necessita ha de rebre atenció sigui quina sigui la ciutat on vagi. Per tant les polítiques socials continuaran tenint necessitats creixents. La segona consideració és que en aquestes circumstàncies és més important que mai que la ciutat tingui un projecte estratègic que permeti generar ocupació digna (l’única via d’integració real de la gent) i que permeti una balança fiscal del municipi sostenible. Les polítiques socials si no se saben combinar amb una forta dinamització econòmica de la ciutat arriba un dia que són insostenibles, fins i tot calculant un alt marge de deute públic (que no és el cas de la conjuntura actual).
Fa poc es va presentar un pla d’industrialització que ha liderat Miquel Sàmper. Com a pla està ben fet. El que passa és que no és creïble. No és el pla de l’Ajuntament, és el pla de Miquel Sàmper, que per cert es veu que estarà pendent d’una assemblea del PSC per saber si continua al govern de la ciutat o no (cosa que després d’haver fet alcalde Ballart seria bastant difícil de qualificar). No és que Terrassa no tingui un Ajuntament “business friendly” és que, per continuar amb els anglicismes, presenta una cultura política general amb una “awareness” baixíssima respecte del món empresarial.
La gentrificació de Barcelona afectarà Terrassa. Cal evitar qualsevol cosa semblant a un efecte “banlieue” i per fer-ho cal anar més enllà de les polítiques de subvenció social (imprescindibles) i cal saber combinar-les amb les polítiques de dinamització econòmica. És a dir, estaria bé que l’Ajuntament fes cas del propi pla que acaba d’aprovar. En comptes d’això sembla que estan pensant en tot el contrari, a canviar de coalició de govern i a allunyar-se de qualsevol idea de promoció econòmica com a prioritat de la ciutat. L’efecte “banlieue” es produeix quan les ciutats no estan vertebrades en la seva dimensió econòmica (i a Terrassa ja no queda cap de les seves estructures històriques) i no existeix un teixit econòmic amb una capacitat notable de generar ocupació. Avui per avui, Terrassa està molt lluny de ser un suburbi tipus “banlieue”, del que es tracta és de fer un gran pacte per evitar aquest procés de suburbialització que ja hem vist a tantes altres metròpolis d’Europa.
