Cada cop que Espanya ha hagut de sortir d’una crisi, ha devaluat la seva moneda. Bé, cada cop no, perquè actualment no tenim competències en aquest sentit. Com hem sortit, doncs, de l’última crisi? Devaluant el que encara podíem devaluar: els salaris. Si ens fixem una mica, segur que ens adonarem que el nostre sou no ha augmentat pas al llarg de l’última dècada. Com a mostra, un botó: quina connotació tenia la paraula mileurista abans de la crisi? Que qui ho era, cobrava poc. Gairebé era sinònim de pobresa. I ara? Quanta gent desitjaria ser mileurista!
Doncs bé, en aquest context moltes veus s’aixequen i diuen que, gràcies a la recuperació econòmica que el país està experimentant, ja és l’hora de pujar els salaris. De fet, segons l’Institut Nacional d’Estadística, el cost per hora treballada ha pujat un 0,9% durant el tercer trimestre d’enguany, en comparació amb els valor del mateix període del 2015. Però és aquesta la clau? Què passarà si pugem els salaris, quan la reducció dels mateixos ha estat la base de la millora de la nostre competitivitat, fet que ens ha permès sortir de la crisi?
Ningú parla, del que cal parlar. Cal millorar la productivitat del país. Cal treballar més i millor. Això no vol dir haver de passar més hores a la feia. Tot el contrari. Cal estar a la feina el temps imprescindible, per no deixar altres aspectes més importants de la nostre vida (particularment els familiars) en segon termini. Ara bé, el temps que estem a la feina, cal dedicar-s’hi en cos i ànima. Serà possible aconseguir-ho? Ho dubto. És un tema cultural. Per exemple, quan poso una tasca a fer dins l’aula, puc distingir perfectament qui és espanyol i qui un alumne Erasmus, per la manera com afronten la tasca a fer. Mentre que els estrangers, particularment els nord-americans i els alumnes del nord i centre d’Europa, comencen a treballar de forma automàtica, els que són de cultura mediterrània perden el temps i cal que els hi digui vàries vegades que comencin a treballar. Sembla que això vagi amb l’ADN!
Per tant, és ara l’hora de decidir si volem començar a treballar de valent o si ens volem seguir conformant amb uns sous ridículs, per seguir mantenint la competitiva a nivell internacional com ho fan els països sub-desenvolupats: pagant misèria i companyia als treballadors. Bé, també hi ha una altre alternativa: pujar sous, no millorar la productivitat, perdre competitivitat i que torni la crisis. Coneixent-nos, no es pot pas descartar que aquest escenari succeeixi.
L’autor és conseller d’Urbegrup.
jtorres@urbegrup.com
