El proppassat cap de setmana, hi ha hagut consulta electoral a Itàlia. L’havia promogut el seu primer ministre, Matteo Renzi. Cercava una reforma constitucional que li donés ales per enfilar una major governabilitat. El seu experiment no ha estat reeixit. Fins al punt de veure’s obligat a dimitir. Un gest que certament l’honora. No fa cap altra cosa, tanmateix, que afegir moltes més incògnites al futur d’un país prou penjat per tot arreu.
Justifico l’adjectiu en el fet que els números del seu balanç fan figa per tot arreu. Tot i ésser la tercera potència de la zona europea (darrera de França i Alemanya), trobem un sistema bancari que acumula més de 360.000 milions d’euros en crèdits morosos. De manera paral·lela, el seu deute públic és del 133% del PIB: només superat per Grècia. Val a dir que, justament després, hi anem nosaltres. Unes xifres de jutjat de guàrdia!
Les autoritats comunitàries van posant deures. Sembla ésser, però, que no es duen a bon port: una de les raons per les quals Brussel·les palesa una preocupació constant. El seu neguit s’embolcalla, alhora, en la incerta situació política d’altres països de l’entorn.
Així, dins el mateix sac, hi havia un cert pànic a conèixer els resultats de les eleccions presidencials austríaques. Eren la repetició d’uns altres comicis que la ultradreta va judicialitzar. Fins al punt que s’han hagut de repetir sis mesos després d’un primer intent. Sortosament, Osterreicht acaba de demostrar un gran axioma: hi ha vida més enllà del Brexit, l’euroescepticisme, el populisme i l’ultranacionalisme. La victòria d’un ecologista (Alexander van der Bellen, en front d’en Norbert Hofer, líder del FPÖ) fa que, per primer cop, el palau presidencial d’Hofburg no l’ocupin socialistes ni conservadors. A més, fixa pautes a holandesos, francesos i alemanys. Tots aniran aviat a les urnes.
Són prou curiosos els casos de les dues grans potències europees: a França, ningú no dubta que els líders dretà i socialista (François Fillon i Manuel Valls, respectivament) establiran un front comú contra l’extrema dreta (encapçalada per Marine le Pen, del Front Nacional). I, a Deutchsland, no descartem una “grosse koalition” entre n’Angie Merkel i el socialista Martin Schultz. Si més no, de cara a allunyar la xenofòbia dels qui pretenen acabar amb la immigració.
Ací, PP i PSOE fan senyals de fum prou clares. La simbiosi d’un bipartidisme etern ha aconseguit apaivagar les expectatives de fórmules-incògnita com les del “Pablemos”. Ja anirem veient per on es decanta tot plegat. En tot cas, tenim molta tasca a fer. Les desigualtats socials -cada dia més creixents- obliguen a fixar polítiques igualitàries basades en una redistribució de la riquesa. Cal, doncs, racionalitzar la despesa i parir pressupostos amb cara i ulls. No precisament orientats a fer volar coloms.
No podem acceptar noves retallades, quan el Parlament Europeu li reclama -al govern d’en Rajoy- un nou ajust de set mil cinc-cents milions d’euros. L’estalvi no passa per un nou atracament a la guardiola de les pensions. Fa molt pocs dies l’han deixat tremolant, traient-ne nou mil cinc-cents milions més!
En contraposició al contingut del títol del meu article, la respiració passa per tocar de peus a terra. Que es decantin per l’ètica de retocar acuradament la fiscalitat dels impostos de societats i del patrimoni. Per exemple.
L’estalvi no passa per un nou atracament a la guardiola de les pensions