Ella arriba malferida, amb una cama arrossegant a casa per descansar en un moment de treva i el primer que demana al seu company és: "On són les càmeres?" El treball de reportera com una obsessió. L’obsessió de James Dodd, reporter de guerra, i Sarah Goodwin, fotògrafa. El periodisme per sobre de les seves vides personals. Sarah ha tornat a Brooklyn amb el cos desmuntat després de patir un atemptat. David la va deixar sola a l’Iraq, vençut pels seus propis fantasmes, i ella va iniciar una aventura que marcarà les seves vides.
"Time Stands Still" (2009), de Donald Margulies (1954, Brooklyn), es pot veure aquests dies a la Sala Villarroel dirigida per Julio Manrique i amb Clara Segura en el paper de la fotògrafa obsessionada amb el seu treball, la seva parella la interpreta David Selvas en un James escriptor turmentat per la crueltat i l’horror de la guerra. Al costat de la parella la persona interposada que no surt físicament però que desencadena un final memorable. Ramon Madaula és Richard Ehrlich, amic de tots dos i editor dels dos, que ara té una joveníssima parella, Mima Riera és Mandy Bloom, en principi la jove guapa amb poc cervell davant de la fotògrafa cínica i intel·ligent amb la qual sempre manté combats dialèctics. Les seves formes simples de veure la realitat provoquen el riure en els espectadors. Dues parelles, dues formes d’entendre la vida, dues formes d’entendre el món.
El proper dijous 15 de desembre el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la revista 5W, la Brutal i la Villarroel realitzaran un fòrum sobre el periodisme de guerra -el col·loqui es farà a l’escenari després de la funció- amb Anna Surinyach, Samuel Aranda, Majo Siscar i Marc Vidal. Poques vegades el periodisme puja a l’escenari i aquesta vegada amb periodistes de guerra. On s’acaba la vida i on comença la professió en aquests casos? Quines "ferides de guerra" s’emporten els companys que cobreixen els conflictes armats?
El dramaturg Donald Margulies, Premi Pulitzer de drama per "Sopar entre amics", en aquesta peça, "La treva", el temps detingut entre tanta adrenalina, la vida al límit, l’amor i la mort…, fa una reflexió sobre el paper de la premsa en els conflictes armats, la gelosia, les infidelitats, el sexe i la mort, l’adrenalina de la destrucció, la vida de parella, el model de vida, les obsessions laborals, l’èxit i el fracàs, pilates prenatal, el teatre com a forma de predicació de la gent d’esquerres, el complex de culpa neoliberal, la vida i la mort… Donald Margulies configura un thriller diabòlicament pervers. La trama se serveix amb comptagotes des de l’humor de la primera part de la peça fins a la poesia lírica de la segona part, una peça tan maquiavèl·lica com brillant. Un híbrid entre l’amenaça de les guerres al món i aquest gènere tan particular de les vides particulars de les famílies, del general al particular, en aquesta història d’intel·lectuals destrossats per les circumstàncies que els envolten. Julio Manrique com sempre afegeix una música, una banda sonora meravellosa que ens acompanya al cotxe de tornada a casa.
