El dia 7 és l’endemà del 6. I ahir corríem per les botigues i els carrers sota els llums del Nadal, fèiem turisme, gastàvem, gaudíem del macropont, treballàvem… El mateix que farem demà, passant de puríssimes i constitucions. Però aquest dimarts posaves la ràdio, encenies la tele, tafanejaves als diaris i et trobaves amb el discurs sobat de la Constitució de sempre, així, amb majúscules i una forta aroma de naftalina. És el que ens deien, el que ens repetíem nosaltres, el que volíem creure. La Constitució és de tots. Ens ho crèiem? Més aviat sí. Però ahir, orfes de Constitució, la vida real anava per un altre carril: no conec ningú que celebri el dia del cadàver polític, d’una cosa que ha perdut el seu significat, morta i embalsamada pels tanatopràctics que mantenen sota mínims les constants vitals del règim, endollat a una màquina de respiració artificial. I mentre “allà” feien la vetlla del cadàver i nosaltres passàvem de l’insuportable “periodisme de declaracions” que disfressa la buidor de la política, ens adonàvem que en realitat no cal tocar ni una coma de la Constitució.
Ja ens l’han canviat, sense que ens n’adonéssim gaire. No està escrita ni la votarem mai, però funciona a ple rendiment i contribueix a mantenir la població infantilitzada, anestesiada i drogada a base de patriotisme barat, com aquells vins dolents que fan cremor d’estómac€ Tot va bé i un dia anirà millor. Per què canviar el que ja funciona?, diu la veueta. No feu cas dels que veuen la mitja (mitja?) ampolla buida. Apa, aneu de compres i a escampar la boira, que el país (aquell i aquest) està en les millors mans possibles€ I així passava dimarts i passarà dimecres i les properes setmanes. Una bona dosi d’anestèsia nadalenca i anem fent, anem passant i els anem deixant fer, anem deixant que ho canviïn tot sense tocar una coma. I algun dia ens despertarem en un país que ja serà tot un altre.
