El temps d’Advent és una crida a fer reviure l’esperança. L’Advent ens convida a viure amb l’esperança certa que és Déu el qui portarà les aspiracions humanes a plenitud. Per Advent contemplem com Déu és el protagonista de la història. En aquest temps l’Església ens convida a posar l’esperança en Déu, no en nosaltres mateixos.
Però, després d’afirmar el que he dit, em pregunto allò que potser també es pregunti el lector o l’oient d’aquesta carta dominical: on viure i alimentar aquesta esperança en la nostra societat secularitzada? El professor Olivier Clément, a qui em vaig referir en un comentari anterior, en el seu estudi sobre "la missió dels cristians en la societat d’avui", és taxatiu quan afirma: "Estic plenament convençut que la secularització està destinada a perdurar". Aquest intel·lectual, que és com un pont entre Orient i Occident en la teologia i l’espiritualitat, opina que la tradició judeocristiana no ha de tenir cap por del fenomen social de la secularitat, perquè -com diu ell- "en el fons aquesta societat secularitzada no li és estranya, al cristianisme".
Amb tot, aquest professor confessa també que "la secularització te efectes terribles". I entre aquests assenyala "el desenvolupament de la raó instrumental, que desintegra les grans referències simbòliques". I entre aquestes cal situar sens dubte la capacitat humana d’obrir-se a l’esperança i a un futur millor. La capacitat de confiar, d’adherir-se en la fe a un Déu bo que té a les seves mans el bon desenllaç final de la nostra història personal i col·lectiva. La cultura secular no en sap res, d’això. I els cristians hem de viure en la nostra cultura.
El P. Lluís Duch OSB assenyalava en la lliçó inaugural del nou curs de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona que "provisionalitat i desconfiança són els dos eixos al voltant dels quals gira la societat moderna". D’altra banda, destacava que "l’actual crisi de transmissions culturals afecta de manera igual tots els sistemes que tenen vigència en les nostres societats: religió, política, escola, família, cultura comparteixen una irrellevància creixent de les seves ofertes i referències".
Pel que fa a la religió cristiana el pare Duch lamentava "el gran analfabetisme religiós que, almenys d’entrada, fa impossible a molts dels nostres contemporanis tota possible forma de confessió religiosa cristiana". Què hem de fer davant d’aquesta anàlisi? Crec que, avui més que mai, necessitem amb urgència tenir unes "comunitats confessants", o sigui, uns àmbits humans reduïts on ressonin i es facin vivència els símbols i les expressions de cada tradició religiosa. I entre aquestes "comunitats confessants", pel que fa al cristianisme, crec que la família i la parròquia estan cridades a realitzar aquesta transmissió de la fe amb una calidesa i autenticitat especials, centrant-se en els seus continguts essencials.
Aquesta setmana celebrem la festa de la Puríssima i els nostres carrers ja respiren aires nadalencs. És cert que els seus símbols, més que a la fe, sovint semblen invitar al consumisme. Però no perdem l’esperança que, amb tot això, la societat es digui a ella mateixa que no pot quedar tot reduït a la raó instrumental de la nostra dura societat de cada dia. Perquè el cor té raons que la raó desconeix.
L’autor és el bisbe de Terrassa