Vivim en una època, postmoderna, postcristiana, postdemocràtica, postpolítica, on s’ha instal·lat la postveritat. Amb aquest conjunt de neologismes, que contenen una forta càrrega d’ambigüitat, i mitjançant l’anàlisi del passat més proper i del present més actual, és com molts pensadors ens dibuixen el perfil de la societat actual.
La postmodernitat, afirmen, és la fi de la modernitat, és a dir, la fi de l’imperi d’una sola visió del món, de les explicacions universalistes, dels grans ideals i conceptes unificadors: Déu, la Història, el Progrés, la Raó, l’Autoritat, la Família, el Treball… Tots aquests valors han estat substituïts per nous valors. És el temps de l’època postmoderna: la “mort de Déu”, la fi de l’home “compromès” i el naixement de l’home “narcisista”, indiferent vers el bé comú, desinteressat per allò social, egocèntric, individualista, desconfiat vers el futur, dubtós sobre la legitimitat de les institucions. Aquest home està més enllà del cristianisme, de l’ètica, de la política, de la democràcia i més enllà de l’economia: amb la globalització, ella no està al servei del ciutadà, no té fins concrets, sinó l’acumulació per l’acumulació. Aquests són els signes dels nous temps.
Davant del quadre que ens representa la imatge de la societat postmoderna hom pot inferir que, si és tot això, aleshores és també una societat “postcristiana”, que ha abandonat els valors del cristianisme; una societat “postdemocràtica”, on, pels efectes de la globalització, el capitalisme radical i la desregulació econòmica i financera, els interessos d’unes minories tenen més valor que els de la majoria, les elits polítiques manipulen la voluntat dels ciutadans i els partits ja no representen el poble, sinó les grans empreses; una societat “postpolítica”, on aquesta està al servei de l’economia i no a l’inrevés, on la utopia ha estat abandonada i on els problemes dels ciutadans han de ser solucionats pels experts, els tècnics -l’assessor, el sociòleg, el jurista, l’economista- i no pels polítics, on la lluita de classes està desfasada i s’ha esborrat la línia divisòria entre la dreta i l’esquerra, i finalment és una societat on s’ha instal·lat la “postveritat”, la mentida disfressada amb el vestit del rigor. El diccionari d’Oxford ha escollit aquest terme -la postveritat- com a paraula de l’any 2016 i la defineix com les “circumstàncies en què els fets objectius són menys decisius que les emocions o les opinions personals a l’hora de crear opinió pública”. El sociòleg R. Keyes (“Post-truth”, 2004) parla de les apel·lacions a les emocions i a les prolongacions sentimentals de la realitat. Eric Alterman va vestir després aquesta idea d’un valor polític: una societat en situacions greus és fàcil de manipular i d’inocular-li mentides vestides de veritats. La diferència amb el diccionari d’Oxford és que no situa la postveritat com un arma que pot utilitzar la classe política dominant, sinó com una poderosa i descontrolada eina a disposició de les masses. En són exemples el “Brexit” i la victòria de Trump.
Tots aquests neologismes tenen en comú que porten el prefix “post”, que vol dir “després de”, com per exemple “postguerra”: després de la guerra. El sentit que aquests analistes atorguen a aquestes paraules és el de “després de” com l’indicador d’acabament o desaparició del cristianisme, dels valors de la modernitat, de la democràcia representativa o participativa, del valor social de la política entesa com a servei al ciutadà, de la necessitat de la utopia o del valor de la veritat com a virtut pública. Aquesta és una visió unidimensional de la societat i interessada, ja que implica acceptar l'”statu quo” i entronitzar com a rei dels valors l’econòmic. Sortosament molts d’aquests valors “desapareguts” (?) encara perduren i molts ciutadans que defensen la vigència de l’invent més gran que hagi fet mai l’home: els drets humans. Aquesta utopia és el ressort que empeny moltes persones a lluitar per les llibertats, la justícia com a equitat, la igualtat, la solidaritat i la recerca entre tots de la veritat en minúscula.
L’autor és filòsof
