A ella, li va tocar donar la cara, pagar (una mica) les barrabassades pròpies i les dels altres i quedar com un drap brut. Tanmateix, sabia que tenia una certa cobertura si aguantava el xàfec (això de ser senadora tampoc no està malament) i que més endavant podria possiblement aspirar a una certa rehabilitació i a una mica d´afecte dels seus. Així funciona: si aguantes i calles, no et deixarem en pilotes i un dia tindràs la teva recompensa.
És un comportament típicament mafiós, que trobem en molts àmbits de la vida: pura descripció de la part més bruta i tòxica del sistema que barreja poder, diners, política, imatge i mentides i cara dura a dojo. Rita Barberà personificava tot això. I ho saben fins i tot els que ara la volen convertir en víctima injusta d´una persecució sàdica per coses insignificants: Santa Rita dels mil euros de res o de les bosses de mà de luxe… Ara tot són lamentacions i intents demencials de buscar culpables. Quina barra que arriben a tenir. Que ràpid han trobat l´argument que creuen que pot protegir-los: una mort oportuna pot servir per a moltes coses. És pornogràfic actuar així, sí, però en aquest país ja queden poques coses que ens puguin sorprendre… Com també és pornogràfic i estúpid negar-li un minut de silenci, un gest de respecte i humanitat, que no és incompatible amb denunciar el que ella feia i representava: aquesta és la ràbia que portarà Iglesias a la perdició tard o d´hora.
Però ja tenim una màrtir, al costat dels Bárcenas, dels Pujols, els que s´aniran menjant els ERE andalusos, les Esperanzas i tota la interminable galeria de figures il·lustres que ens han demostrat fins a on pot caure baix la política gràcies a una immensa majoria de ciutadans cridaners però dòcils, espantats i indiferents. Si ells ho fan -i ho feia la “millor alcaldessa d´Espanya” i part de la galàxia- és perquè nosaltres els i ens ho deixem fer, no ho oblidem.
