En la definició del mot “esport” en els diccionaris, en cap cas apareix la paraula “valors”. Però, com si fossin bessons, esport i valors s’acostumen a barrejar com si un no es pogués concebre sense l’altre. És indubtable que, a la formació, a la base de qualsevol esport, és imprescindible aplicar una sèrie de normatives per tal que els nens i les nenes que s’inicien en el seu aprenentatge adquireixin uns aspectes paral·lels als purament tècnics i propis de la disciplina que volen practicar.
Aquests aspectes tenen molt a veure amb el bon comportament als terrenys de joc o a les pistes poliesportives, el respecte envers tots els actors que participen en la competició, ja siguin contraris, dirigents, entrenadors, aficionats o àrbitres, i aprendre tant a guanyar com a perdre.
En la seva essència, l’esport significa la pràctica d’exercici corporal, unit amb qualitats com l’agilitat o la destresa, que s’exerceix de forma individual o col·lectiva, i que té una intenció merament d’oci o també de caràcter competitiu. També és, sobretot quan es tracta d’un esport col·lectiu i dins de la competició, una bona font d’adquisició de diferents valors que no es poden assumir com si fossin dades matemàtiques, sinó que es transmeten a través de la vida mateixa de cada persona.
L’esport ajuda a desenvolupar en la personalitat dels nens i nenes una sèrie de valors que ja hi són, però que s’han d’estimular, com és l’afany de superació, la companyonia, el respecte al contrari o al diferent, el sacrifici, la constància, el fet de saber perdre o el domini de les emocions. Valors que seran ineludibles amb el pas dels anys dels nens i nenes, en el seu camí cap a la maduresa.
Els mals exemples
Les qualitats humanes que reflecteix l’esport es poden veure frenades, a vegades, pels mals exemples que poden donar esportistes d’elit excessivament egocèntrics, entrenadors massa extravagants o mal educats, aficionats violents o, en l’esport de base, pares massa vehements, que es posen amb la labor de l’entrenador o el monitor del seu fill, que s’enfronten amb l’afició contrària o que denigren l’actuació arbitral.
Sovint podem llegir a la premsa o escoltar i veure als mitjans audiovisuals incidents desagradables relacionats amb l’esport, que no suposen cap mena d’exemple per als joves. Agressions a àrbitres, baralles entre els aficionats i insults xenòfobs o homòfobs a membres relacionats amb l’esport per la seva condició sexual o raça. I està clar que, tot i que constantment s’estan fent campanyes institucionals sobre aquest aspecte, resta molta feina a fer, moltes hores per ensenyar a la gent que aquests comportaments són denigrants i molts moments de tensió que haurien d’esborrar-se de forma definitiva.
Per evitar actituds de poc respecte i per mantenir el valor en l’esport, també hi ha veus que aposten per introduir normatives en esports, com és el cas del futbol, per evitar resultats humiliants a partits entre nens. Hi ha partidaris de mantenir-ho tot tal com està i que, si un equip perd per 53 a 0, com va succeir en un encontre disputat a Sevilla, no s’ha de penalitzar el contrari per marcar gols. D’altres aposten per establir regles, com passa en altres esports, com és el cas del bàsquet, per evitar resultats escandalosos.
Hi ha qui considera que els nens no aprenen res de derrotes per 25 o 30 gols de diferència i, a l’inrevés, creuen que són humiliants i que són circumstàncies que no han de tenir cabuda en unes categories on el que prevalen són la diversió, l’aprenentatge o la companyonia. No hi ha dubte que aprendre a perdre és molt important en la formació dels joves esportistes. Però també és cert que consentir certes distorsions del que ha de ser una competició, i tenint en compte que sovint ens trobem amb equips excessivament descompensats que s’enfronten a una mateixa categoria, no pot generar més que frustració.
Actes tancades al bàsquet
Al bàsquet, per exemple, i per evitar aquestes situacions, l’acta es tanca quan un equip arriba als 50 punts de diferència. Se segueix jugant, però el marcador no varia. Quan s’arriba a la categoria cadet, aquesta norma deixa d’estar en vigor i els partits es disputen amb punts fins al final, sigui quin sigui el resultat, més ajustat o més ampli. En algunes territorials, com és el cas de València o Astúries, es prenen algunes mesures similars en el futbol, com no registrar en la classificació derrotes per més de 10 gols, però és una pràctica residual, ja que la resta de federacions autonòmiques no ho posen en pràctica i, de fet, a Catalunya, els clubs van ser els primers a rebutjar aquesta regla o normativa.
Sobre els valors a l’esport s’ha escrit molt en els últims anys i, en aquest sentit, hi ha hagut moltes iniciatives i campanyes, algunes de caràcter institucional i d’altres idees des dels mateixos clubs, per conscienciar, especialment els pares, que la pràctica esportiva ha de ser una etapa educativa i no un malson per als seus fills. Hi ha clubs que, a la porta de les instal·lacions, ja adverteixen que allà no es consentiran actituds violentes o que vagin en contra de les normes més elementals de l’educació. El Consell Esportiu Vallès Occidental Terrassa, per exemple, va endegar el desembre de l’any 2015 “En volem 5!”, una campanya en la qual es vol evidenciar que guanyar no sempre és el més important. Aquest projecte destinat a promoure els valors com a peça clau en les activitats i les competicions esportives presenta com a novetat la implantació de la targeta verda, que premia el comportament positiu dels diferents participants, com jugadors, entrenadors o aficionats.
Premiar el joc net
“En volem 5!” va néixer per premiar el joc net, l’educació, relativitzant la vàlua del resultat esportiu. Els avaluadors són els tutors de joc (nova denominació de l’àrbitre); els tutors de graderies, que avaluen els aficionats, i els tècnics, que s’avaluen mútuament. El sistema de puntuació d’un partit contempla el resultat esportiu en si, però també els valors.
