Les enquestes insisteixen una i altra vegada en el mateix: mig país està pel sí, l’altre mig pel no, i hi ha un munt de gent que fluctua entre els extrems. És a dir, no està encara prou clar. És un empat tècnic, sí, però també l’evidència més clara que no per voler córrer molt arribes abans a lloc: el sobiranisme té massa pressa i llegeix precipitadament la realitat. El "ara o mai" està portant-ho tot a un carreró sense sortida i a pregar discretament perquè algun dia des de Madrid arribi una llumeta, s’obri una porteta, s’escoltin algunes paraules amables… Ves a saber, perquè de moment no hi ha indicis dignes d’aquest nom. L’independentisme continua fascinat per la màgia i amb grans dificultats per reconèixer la realitat. Aquest és el punt feble del procés. No un percentatge en una enquesta o un referèndum, sinó pensar que es pot tirar endavant sense la meitat del país. És senzillament una barbaritat i un impossible. En el meu cas, hi ha dies que penso que més aviat diria que sí i d’altres que em quedo en més aviat no. Per descomptat, el que desitjo és poder votar seriosament i que surti el que una majoria clara i rotunda vulgui. Reconec que cada vegada que m’emprenyo, i són moltes, m’acosto a la ratlla del sí. Però gran part del discurs del sí em deixa fred, per no parlar d’una estratègia vacil·lant i d’una preocupant incapacitat per dibuixar de veritat un país nou per a molt més de la meitat de la gent. El catalanisme ha eixamplat algunes de les seves fronteres, però no ha aconseguit abraçar la majoria de la població. La meitat a favor del no és una constant que diu molt i que des del sobiranisme no hi ha voluntat d’entendre, d’assumir ni de seduir. Entre altres coses, perquè el que falta aquí és un gran pacte intern. Com serà això o allò altre, les llengües, la relació amb Espanya, la diversitat, els excessos del talibanisme catalanista… Evidentment, aquestes coses preocupen i refreden la meitat de la població de Catalunya. Mentre no hi hagi aquest pacte, l’empat s’eternitzarà.
