Fa unes setmanes la Diputació de Barcelona organitzava una trobada/fòrum per tractar el tema de la violència filoparental. M’interesso una i altra vegada pel comunicat de premsa. La preocupació i el desconcert són evidents sobre els diferents nivells d’agressivitat i mala llet que els fills tenen vers els seus progenitors. A casa o en camp contrari. La conclusió és que només en sabem una mínima part en relació amb el calvari que es viu a moltes llars. Sempre hi ha l’esperança que l’endemà les coses hauran canviat i que les rebequeries de dies i nits anteriors hagin passat a la història. Això, dissortadament, no és així i la violència que destil·len molts infants augmenta en intensitat i també en el nombre de falsos i reivindicats arguments. Més agressivitat i en canalla més jove és la trista realitat.
Si ho focalitzem en determinades famílies, grups i sectors caiem en un error monumental. Les actituds d’hostilitat s’escampen arreu i molts pares resen perquè el nen o la nena no organitzi un sidral a la sortida al restaurant o en la propera reunió familiar. Compte que ara ve Nadal! Amb aquesta temàtica, com en d’altres, ens pertoca analitzar com hem arribat fins aquí. Què és el que ens ha passat i com ha estat possible? Tot és qüestió de temps, molt de temps, i on unes o altres actituds guanyen terreny en detriment d’altres. Els senyals d’alarma són per fer-ne cas per molt petits que siguin. O és que algú pensa que el descens de qualitat i nivell en el món educatiu han estat una cosa sobtada? Immediata? Les coses acostumen a tenir un procés, petit i constant, que malauradament ens acaben desconcertant quan ja no hi ha massa cosa a fer.
Javier Urra és una de les persones que coneixen millor les conductes i actituds dels nostres joves i adolescents. És un expert de merescut prestigi. Fou el primer a avisar que les cases estaven plenes de petits dictadors que executaven una tirania malèvola i perversa vers els diferents súbdits: pares, avis, germans… El que podia semblar una exageració és, a hores d’ara, un veritable drama on la permissivitat i la por al conflicte regnen, dia i nit, en moltes llars. Aquest prestigiós psicòleg explica l’aniquilament d’aquell monosíl·lab que no ens agradava gens quan érem petits: "no"! Ho explicava als meus alumnes quan els parlava del super-Jo de Freud i d’aquell perpetu vigilant/policia que no ens deixava ni a tort ni a dret, heretat de la nostra educació paterna. Val a dir que no he entès mai que Freud deixés de ser autor de selectivitat amb les immenses possibilitats que oferia el seu malestar en la cultura.
El "no" generava conflicte, frustració i escridassades però era sempre molt beneficiós. Era fantàstic, a mitjà i llarg termini, però calia mantenir una extrema unitat de criteris entre el pare i la mare. Una simple esquerda podia tenir fatals conseqüències. La cultura del "no" va tenir molts bons resultats en el seu moment. Això ja és història i només cal veure com els petits dictadors es mouen per les botigues o reclamen la seva dosi de mòbil/videojocs a la taula del restaurant. El petit tirà mira i juga tranquil i els pares atenen els seus corresponents WhatsApps. Espectacle meravellós, sens dubte.
