Una dona de Reus ha mort cremada per culpa de Gas Natural Fenosa, dels governs espanyol i català i dels parlamentaris que podrien fer lleis que impedissin la ignomínia de la pobresa energètica. Culpa? Sí, amb totes les lletres, tot i que evidentment no es tracta d’un concepte jurídic, sinó d’una culpa ètica. No ho solucionen perquè no volen. De la mateixa manera que no solucionen el drama dels desnonaments o de l’endeutament desorbitat i injust de tantes famílies, de tanta gent arruïnada per a tota la vida. Aquesta dona va incendiar el seu pis perquè feia dos mesos que vivia a les fosques, il·luminant-lo amb espelmes. Tenia aigua perquè el seu Ajuntament li pagava les factures, cosa que diu molt de l’Ajuntament i de la situació de misèria en què vivia. Però li van tallar la llum i la van condemnar. El seu no és un cas únic, segons afirmen els bombers: la pobresa energètica és una de les principals causes d’incendis domèstics. Però això no importa en absolut ni a les empreses que viuen dels ciutadans ni als governs que en teoria els han de servir. És dur de dir, i hi ha tota mena d’argúcies argumentals per dissimular-ho, però, quan es vol, es pot. Evidentment que existeixen recursos per evitar aquestes tragèdies inhumanes, però hi ha gent, hi ha poders, hi ha interessos, que senzillament no volen. El cas d’aquesta dona gran de Reus és un de tants, un de molts. S’han cremat i destrossat milions de vides, amb una indiferència espantosa. No importen, això està clar. Importen més altres coses, els interessos econòmics que hi ha al darrere. I, pel que fa als poders públics, és evident que n’hi ha que sí que es preocupen per la gent, puguin més o puguin menys, i d’altres que senzillament passen de tot, perquè tenen altres prioritats. No ho diuen, però ho fan. Hi ha una línia vermella d’indignitat que molts poders públics han traspassat amb naturalitat, sense traumes. Són insensibles al dolor, al drama, a la misèria, a la injustícia. Viuen en un altre món. I no passa res. Mor una dona i ens n’oblidarem en uns dies. Hi ha altres drames, ens n’oblidarem. Compten amb això, amb l’oblit col·lectiu. També és part del problema, com totes aquestes vides cremades i destruïdes.
