Pocs músics tenen la sort que va tenir Mozart de trobar un llibretista com Lorenzo da Ponte. Ell va escriure l’òpera que aquests dies es representa al Gran Teatre del Liceu "Le nozze di Figaro", a partir d’una comèdia de Beaumarchais; també li va escriure el llibret de "Don Giovanni" i "Cosí fan tutte". Coneixedor d’aquest matrimoni, llibretista i músic, Lluís Pasqual potencia tota la part escènica amb un moviment de personatges totalment teatral i ambienta la seva versió als anys 30 amb una escenografia camaleònica de Paco Azorín. L’òpera es va estrenar el 1786 a Viena i va arribar per primera vegada al Liceu el 1916. Da Ponte va anomenar aquesta òpera "commedia per musica" i no òpera bufa, destacant no tant la comicitat, sinó les càrregues de profunditat ideològica amb relació al seu temps. No en va Da Ponte, que en realitat es deia Emanuele Canegliano, era jueu i es va canviar el nom en convertir-se al catolicisme, va poder mirar amb distància la societat i l’aristocràcia vieneses.
Lluís Pasqual posa l’accent en el poder de les dones, tot i que l’obra mostra les mil cares dels homes, el director les posa al descobert per la mirada intel·ligent de les dones. Trobem en aquest muntatge un elogi admirable de les dones vistes per Mozart, aquestes dones que prenen les decisions més intel·ligents segons el cas per salvar una realitat negra, que elles transformen en lila. Tota la sensibilitat de Pasqual, un dels directors d’escena més intel·ligents en el nostre món cultural, per comprendre el món en què les dones es debaten en un anar i venir de relacions, intrigues i emocions a dues bandes creat per Mozart i Da Ponte. Els espectadors podran comparar l’òpera amb el teatre al Lliure que al desembre portarà als seus escenaris "Les noces de Fígaro" amb la reposició de la direcció que va fer en el seu moment Fabià Puigserver amb Joan Carreras, Mònica López i una Mar Ulldemolins en plena forma en el paper de Susanna i la sàvia mà de Lluís Homar.
Amb la posada en escena incisiva Leo Castaldi com a director d’escena i Josep Pons a la direcció musical i el repartiment com a Fígaro (Kyle Ketelsen), el comte d’Almaviva (Gyula Orendt), la comtessa (Anett Fritsch), Gemma Coma-Alabert (Cherubino) i Susana (Elena Copons) porten a escena un llibret dens, íntim i definitiu sobre els canvis socials hereus de la Revolució Francesa. Un tema central, l’abús dels homes de la noblesa sobre les dones del poble, per a una òpera en què tot és profundament teatral. La queixa d’una dona traïda per un home que atén més els instints primaris que el compromís sentimental a mans del llibretista es converteix en un dia de casament en què les dones reflexionen de manera angoixant i profunda sobre la traïció.
Al final de l’òpera dues dones amb un objectiu comú, enfront de la irracionalitat masculina. Potser la comtessa no va ser prou valenta o va ser massa racional, la qual cosa la va moure a no canviar l’ordre establert, en tot cas en pocs casaments es veu el que hem vist en aquest.
