Al setembre de l’any 2012, el govern metropolità de la ciutat de Seül aprovava la declaració «Seül, ciutat per compartir». Aquesta declaració volia ser l’inici d’un ambiciós projecte per buscar solucions als principals problemes de la ciutat mitjançant l’economia col·laborativa. Problemes relacionats amb la dificultat d’accés a l’habitatge, la mobilitat i la contaminació ambiental, que amenaçaven a fer col·lapsar la quarta regió metropolitana del món en nombre d’habitants.
L’exemple de la ciutat de Seül i el seu projecte de ciutat per compartir posen de manifest que cooperar i col·laborar és fer economia. Allò que sempre ens havien ensenyat a l’escola de "compartir és bo" ha esdevingut una potent eina de transformació social amb capacitat demostrada de generar noves oportunitats en una societat on la capacitat de connexió, i per tant de cooperació, és més alta que mai gràcies a la generalització de l’ús d’internet.
Un altre dels elements que posa sobre la taula el projecte de la ciutat de Seül és el fet que la cooperació i la col·laboració són un fenomen bàsicament urbà que està estretament lligat a les ciutats. L’Ajuntament de la ciutat de Malmo, un ciutat de 300.000 habitants del sud de Suècia, va constatar l’any 2011 que el 53% dels seus habitants estaven involucrats, d’alguna manera o altra, en pràctiques d’economia col·laborativa i que, per tant, era una realitat a tenir en compte per a futures polítiques de la ciutat. Aquest exemple de Malmo i d’altres estudis urbans sobre l’economia col·laborativa ens posen de manifest que, si bé la cooperació es fa en xarxa i a través d’internet, els impactes que se’n deriven tenen bàsicament una dimensió urbana.
Seül, Malmo, Barcelona i moltes altres ciutats que han desenvolupat polítiques pròpies d’economia col·laborativa posen en relleu que estem davant d’una bona oportunitat per a les ciutats. Una oportunitat per buscar solucions a problemes concrets mitjançant el paradigma de la cooperació horitzontal a través de la xarxa. Un paradigma que ens permet recuperar les economies locals i de passada la nostra sobirania. Però també ens mostra que, per tal que això esdevingui una realitat, és indispensable que les institucions i governs locals tinguin ben clar quin és el paper que han de jugar i quines són les polítiques necessàries per garantir que aquestes pràctiques siguin, com dèiem abans, una oportunitat per a la majoria i no per a uns pocs. Cal un model propi i actualitzat de cooperació i innovació en l’economia social del coneixement si el que volem és fer sentir la veu de la nostra ciutat. Bàsicament perquè mitjançant aquestes pràctiques podem crear relacions econòmiques amb una dimensió local i per tant guanyar sobirania, llocs de treball i capacitat de decisió. També podem pensar nous serveis des d’una lògica que vagi més enllà del fet públic i/o del fet privat i, finalment, tenim una poderosa eina per reduir els impactes ambientals de les activitats urbanes.
Tot això ho permet la cooperació, sempre i quan hi tingui un paper actiu la societat civil i l’administració local tingui clar com afrontar-ne les possibles males pràctiques i perills, que també hi són ben presents. El govern municipal no es pot permetre el luxe de no tenir un posicionament clar ni una orientació política a voltant del paradigma de l’economia col·laborativa. No podem perdre aquesta oportunitat.
Des de Terrassa en Comú tenim clar que el paper de l’administració local ha de passar per garantir tres elements bàsics que permetin maximitzar la capacitat transformadora d’aquestes pràctiques i garantir el seu retorn social a la ciutat.
Primer de tot, hem de fomentar i impulsar plataformes tecnològiques cooperatives i en codi obert que garanteixin drets i accessibilitat tant al coneixement que es generi en elles com al seu propi funcionament (codi font en què està construïda la plataforma). Només així ens podem protegir de pràctiques privatives i extractives que, sota l’aparença de l’economia col·laborativa, el que fan és capturar els fruits de la nostra cooperació i privatitzar informació per interessos privats.
El segon element indispensable passa per actualitzar el concepte de "smart city" i adaptar-lo a la implicació ciutadana i a l’empoderament econòmic dels més "petits". Aconseguir tirar endavant una estratègia de sobirania tecnològica que garanteixi drets digitals i no deixi ningú enrere i que sigui garantia que el coneixement i les dades que generem com a ciutat estiguin a la disposició de tots aquests agents. Garantir que l’Open Data municipal sigui una oportunitat de transparència i democràcia, i també matèria primera de les petites empreses locals intensives en l’ús de coneixement. Caminar cap a una ciutat intensiva en coneixement, en cooperació i a on els protagonistes siguin agents econòmics petits i diversos.
Finalment, cal una aposta clara per la neutralitat de les xarxes i l’ús d’estàndards tecnològics oberts que permetin la no dependència d’interessos privats i que garanteixin l’accessibilitat tecnològica entesa com un dret ciutadà. Cal una aposta decidida del sector públic pels estàndards i les tecnologies obertes tal com la mateixa Unió Europea reconeix en diverses recomanacions i directrius.
Aquestes són, explicades de manera molt esquemàtica, les nostres línies estratègiques a seguir pel que fa a les polítiques públiques d’innovació i d’implementació d’altres economies a la ciutat, en les quals seguirem treballant fins al que queda de mandat, amb la plena convicció que les ciutats hi tenim molt a dir i que una altra economia és possible i necessària.
L’autor és secretari del Grup Municipal de Terrassa en Comú
