Les persones que han buscat millors condicions de vida desplaçant-se a altres territoris han estat una constant al llarg de la història. Ja a la Grècia antiga, Èdip denunciava el dolor de la migració. Però un dels casos més recents que tenim a Catalunya és el de les emigracions provocades per la postguerra, que van portar molts catalans a fer les maletes i marxar a la recerca d´una vida millor. França, Suïssa, Alemanya, Àustria i Holanda van ser els principals destins escollits durant els anys 60 del segle passat.
I, com sol passar, la història va tornar-se a repetir. Arran la crisi començada al 2008, van ser molts els catalans (i espanyols) que van decidir marxar del seu país, fugint de la precarietat laboral i buscant una oportunitat de futur. En especial van fer-ho les persones joves, ja que l´atur juvenil ha arribat a assolir xifres esgarrifoses que en ocasions han deixat més de la meitat d´aquest col·lectiu a l´atur. Aquest cop, les destinacions escollides es van repartir més per tot Europa, sent el Regne Unit un dels principals països elegits. També van acollir molts dels nostres emigrants França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Estats Units.
El perfil d´aquests emigrants que han marxat durant els últims set anys és de nois i noies joves (d´entre 20 i 40 anys), solters majoritàriament, sense responsabilitats familiars, altament qualificats, que saben diversos idiomes i que han viatjat força, el que els permet conèixer les eines i compartir una preparació laboral i universitària similar a la de la resta de joves de la Unió Europea.
No obstant això, tot i la gran preparació, molts dels emigrants van marxar sense feina i disposats a treballar en una ocupació que no es correspongués amb el seu nivell d´estudis. Tot fos per començar a construir-se un futur en un país que no estigués tan tocat econòmicament i laboral com Espanya.
De fet, aquest és un dels motius principals que els experts apunten a l´hora d´explicar el cada cop més alt nombre d´espanyols i catalans que tornen a casa. El responsable de comunicació del sindicat UGT va destacar ja fa un any la precarietat laboral dels emigrants com a motiu de tornada, el que “genera una enorme frustració en els joves”, i també va afirmar que això hauria d´instar les empreses a “no abusar dels treballs temporals i oferir contractes de qualitat perquè la gent pugui tornar amb garanties d´estabilitat”.
Segons dades provisionals de l´Institut Nacional d´Estadística (INE) al 2015 van tornar a Espanya 21.174 homes i dones d´entre 15 i 39 anys, una xifra molt superior a la de l´any anterior, quan van retornar-ne 15.336. El mateix passa amb Catalunya. El total de persones retornades (dones i homes) d´entre 15 i 39 anys va ser l´any 2015 de 4.229, gairebé mil més que al 2014 (3.203) i amb una diferència de 1.697 en comparació amb el 2008. Terrassa segueix els passos, amb 115 persones d´entre 15 i 39 anys que van marxar i 231 que van tornar a la ciutat (segons dades del padró municipal).
Fuga de talents?
Si bé s´ha parlat molt durant aquests darrers anys de la denominada “fuga de cervells” – persones altament qualificades que marxen del país en busca de bones oportunitats laborals- el cert és que els últims estudis afirmen que això pot no haver estat així. D´aquesta manera, un informe d´Adecco indica que, des del 2008 fins al 2014, la major part de les persones que van decidir emigrar del nostre país van ser estrangeres, mentre que no hi va haver massa canvis en el nombre d´espanyols que van marxar. Així mateix, les xifres del document “Moviments migratoris a Espanya entre 2008 i 2014” mostren que des del 2008 van marxar de Catalunya 32.000 catalans. Aquestes xifres ratifiquen, per a Adecco, que la sortida de catalans a l´estranger al llarg de la crisi va ser un fenomen relativament marginal, ja que només representen el 0,1% de població activa a Catalunya.
Així ho veu Carles Matas, enginyer informàtic que va marxar el 2008 a Niça i ara viu a Roma: “Tot i que està clar que el nombre d´emigrants va augmentar, crec que s´ha exagerat una mica. La raó és que a Espanya feia molt temps que no es perdia un cert nombre de gent en busca d´una vida millor. I al canviar la dinàmica s´ha creat un cert trasbals” i afegeix que “molts d´aquests ´cervells´ ja marxaven abans, especialment investigadors”.
Una opinió contrària a la que tenen des de la branca juvenil del sindicat d´UGT, Avalot, que afirmen que, tot i la creació d´ocupació a Catalunya, no s´ha frenat la “fuga de cervells”. Catalunya va tancar el 2014 amb 49.300 ocupats més que a l´exercici anterior, segons l´Enquesta de Població Activa. Però la xifra de treballadors no va augmentar sinó que va caure en 3.600 persones. “Els joves van continuar marxant perquè aquesta creació d´ocupació va ser falsa. Els contractes van augmentar perquè la feina es va repartir i, on treballava una persona a jornada completa, en treballaven dues en horari parcial”, va destacar en el seu moment el portaveu d´Avalot, Afra Blanco. “El treball que hi ha és tan precari, inestable i mal pagat que els joves opten per sortir fora a provar sort”, afegia.
Aquesta última afirmació, la comparteix Víctor Romero, qui explica que en els últims anys ha anat sentint de gent que ha marxat a altres països per feina. I creu que és una pena que “la gent estudiï a Catalunya i després hagi de marxar”.
El dol migratori
La migració es defineix com un procés de desarrelament en la trama del temps psíquic d´una persona, que implica discontinuïtat a la seva vida. Això suposa viure una etapa de dol, anomenada dol migratori, que consisteix en el període durant el qual la persona immigrada passa pel procés de superació de la tristesa i l´estrès ocasionats pel sentiment de desarrelament i de pèrdua de la casa, la família, els amics, l´estatus social… A tots aquests sentiments se suma el fet d´haver-se d´adaptar a una nova cultura, un nou clima, un nou paisatge, i, sovint, aprendre una nova llengua.
“El primer cop que vaig marxar vaig sentir desconhort, incertesa, per anar a un lloc desconegut”, diu Carles Matas, que afegeix que va experimentar sentiments d´enyor i tristesa que encara ara experimenta. “Com no sentir nostàlgia quan estàs lluny de la família, els amics i del lloc on has viscut? Actualment visc a Roma i enyoro Niça, el meu primer destí. I si algun dia marxo segur que sentiré nostàlgia per Roma.” El mateix li passa a Víctor Romero, enginyer de camins, canals i ports que fa poc ha marxat a Washington DC (EUA). “Enyorem els fills perquè els hem hagut de deixar amb els avis fins que trobem una escola. També familiars i amics. També sentim incertesa perquè tot és nou, però és un país (EUA) en què de seguida t´adaptes”.
El dol com a resposta natural a la pèrdua i com a reacció de reconstrucció de la personalitat és l´expressió integral que té el migrant durant el procés de partida a la recerca de noves oportunitats i realitzacions. Es correspon amb un trastorn d´adaptació a la seva nova condició de vida, manifestant nostàlgia, que es presenta amb tristesa, plors, canvis d´humor, sentiments de culpa… Això és una cosa normal, però cal ser conscient del que està passant, procurant entendre-ho i lluitar per arreglar la situació.
