A la passada junta de portaveus de l’Ajuntament de Terrassa d’octubre des de Terrassa en Comú vam proposar un acord per donar suport a la proposició de llei per derogar la Llei 27/2013, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), més coneguda com a “llei Montoro”, presentada al Congrés dels Diputats pel Grup Parlamentari Confederal Units Podem-en Comú Podem-en Marea, per a aplicació de mesures urgents en matèria de règim local. En un context de greu crisi econòmica i política, quan era més necessari que mai disposar d’una administració local, la més propera als ciutadans, amb més recursos per fer front a la decadent realitat social, el Govern de l’Estat espanyol va aprovar la Llei 27/2013 que va suposar una retallada competencial sense precedents, una important reculada sobre els serveis que presten les corporacions locals i un greu atac a l’autonomia municipal. Aquest acord va ser aprovat amb els vots a favor de TeC, PSC, ERC i CUP (20), els vots en contra de PP i C’s (4) i l’abstenció de CiU (3). Curiós com C’s, aquell partit que es va presentar per regenerar la democràcia, i que van dir, per activa i per passiva, que votarien “no” a Rajoy i finalment han votat “sí” al partit més corrupte d’Europa, vota en contra de la derogació d’aquesta Llei del PP. També resulta curiós veure com CiU s’absté, però no resulta sorprenent, ja que va ser un dels partits que van votar a favor de la “llei Montoro” al Congrés dels Diputats.
Un dels suposats objectius de l’LRSAL consistia a “garantir un control financer i pressupostari més rigorós i afavorir la iniciativa econòmica privada evitant intervencions administratives desproporcionades”. Es tracta d’un objectiu que mancava de sentit des del moment de la seva formulació. Només cal conèixer algunes dades per entendre la dimensió de la retallada i les conseqüències que ja ha tingut aquesta llei en els serveis públics locals. Els governs locals en el conjunt de l’Estat suposen un percentatge de deute públic gairebé insignificant, sent menys del 5 per cent del total. Pel que fa al dèficit de les administracions públiques, les corporacions locals van tancar 2014 amb un superàvit en els seus comptes públics del 0,5% del PIB. Aquesta situació es va repetir el 2015 amb un superàvit del 0,44%, enfront del dèficit de l’1,66% de les autonomies i del 2,15% de l’Administració central.
És precisament per aquest motiu que la crisi ha provocat una “remunicipalització” de certs serveis a Alemanya, França o Regne Unit, per poder “estalviar” costos i sanejar els seus comptes públics, sent prova inequívoca del menor cost que suposa oferir aquests serveis per l’Ajuntament. Berlín, Hamburg, París o Londres són algunes de les ciutats que han “remunicipalitzat” serveis tan importants com la gestió de l’aigua. S’ha demostrat que privatitzar i subcontractar significa reduir la qualitat del servei prestat i les condicions de treball en les quals s’ofereix el mateix. La llei també estava feta perquè les privatitzacions fossin difícilment revertibles, i posa unes condicions bastant restrictives a la remunicipalització de serveis.
La presentació d’aquesta proposició de llei al Congrés i d’aquest acord de junta de portaveus a l’Ajuntament de Terrassa reforça la necessitat d’obrir un debat ampli centrat en els tres eixos centrals del nou municipalisme. Cal una nova Llei de Bases de Règim Local per aclarir i augmentar les competències dels ens locals i repensar el paper de les diputacions, generant espais propers on la ciutadania pugui exercir i reivindicar els seus drets. Cal un nou sistema de finançament local, on els ajuntaments deixin de ser una administració marginada que garanteixi drets i la prestació de serveis essencials als ciutadans. En definitiva, un nou municipalisme en el qual prevalguin la transparència i la participació directa i vinculant de la ciutadania. I per això és necessari que els ajuntaments alcin la seva veu per recuperar l’autonomia local i augmentar la qualitat i l’eficiència dels serveis prestats a la ciutadania.
Finalment, cal recordar que l’Ajuntament de Terrassa haurà destinat aquest any 26,7 milions d’euros al pagament de deute, 16,7 ja estaven previstos als pressupostos ordinaris, però 10,1 milions procedeixen del superàvit del 2015. Recordem que la “llei Montoro” obliga que aquest superàvit només es pugui destinar a inversions financerament sostenibles (s’han d’executar durant l’any 2016) o al pagament del deute. Aquest any 2016 el pagament del deute representarà un 16% del pressupost total de l’Ajuntament, una xifra molt significativa com per reflexionar. Si sabem que tenim dificultats per trobar partides, com per exemple per a beques menjador, servei d’ajut a domicili, ajudes d’urgència per al pagament de lloguers o hipoteques, etcètera, ens podem permetre el luxe de destinar quasi 27 milions d’euros al pagament del deute? Sense negar que cal fer front al deute existent, exposarem a l’equip de govern que en els pressupostos del 2017 no poden mantenir aquesta línia conservadora que prioritza en excés el pagament del deute, i que s’hauran d’afinar molt bé els números per evitar que no hi hagi tant excedent que ens veiem obligats finalment a destinar a pagar deute, en detriment de necessitats urgents de la gent i la ciutat.
L’autor és regidor de Terrassa en Comú
