Fa uns trenta-set anys que Catalunya no té llei electoral pròpia. Funcionem amb la llei general espanyola. D’entrada, això no hauria de ser ni bo ni dolent, pel fet de regir-nos per una llei espanyola, que és el país, nació de nacions, Estat o cosa a què pertanyem i continuarem pertanyent encara força temps. Que sigui espanyola no és el problema, excepte per a aquells als quals fa fàstic, més o menys dissimulat, tot el que sigui espanyol. El problema és que la llei és molt millorable, que fa trenta-set anys que ningú no ens prohibeix canviar-la i que la culpa no és de l’Estat malèfic, sinó de la política catalana i dels seus partits dominants. No hi ha hagut mai manera que es posin d’acord. Quin és l’obstacle? El mateix que al conjunt d’Espanya: als partits, no els agrada allò tan clàssic de “una persona, un vot”. Ni els agrada ni els convé. A base de martingales diverses, a les generals i autonòmiques (però no a les municipals), els vots d’un lloc valen més que els d’un altre. És a dir, hi ha partits als quals costa moltíssim treure diputats i a d’altres els és facilíssim. Diuen que la llei actual facilita la governabilitat, però això és una mentida com una casa. Simplement, premia el partit guanyador i aquells llocs en els quals el partit guanyador pot guanyar més fàcilment. Així tenim la vella discussió: què val més, guanyar en vots o en escons? I no ens adonem de la perversió: guanyar en vots no significa forçosament tenir més escons. Aquesta és la gran trampa de la democràcia espanyola i catalana: els vots no valen el mateix, fet que es justifica amb excuses de tota mena, que curiosament sempre porten a premiar uns determinats partits. I, clar, a qui li interessa canviar això? Al que guanya, mai, per suposat. De manera que, trenta-set anys després, estem com al principi: el Parlament, tan enfeinat com està amb la desconnexió, ha trobat un moment per tornar a reprendre el tema per enèsima vegada en quatre, quatre, dècades. Això sí, ho porten discretament. Si fessin massa soroll, potser haurien d’explicar massa coses que no serien fàcils d’explicar. Ni culpa de Madrid, ves per on.
