La polèmica sobre l’estàtua decapitada de Franco davant del Born anirà baixant d’intensitat, si no ho ha fet ja, a mesura que passin els dies, i potser no recuperarà força fins que es faci una exposició específica i visual de tot l’enrenou: llançaments diversos, elements decoratius i desenllaç amb l’enderrocament nocturn i amb traïdoria de l’obra d’en Josep Viladomat. El debat i la polèmica han durat el temps que ha romàs l’exhibició de la peça escultòrica. Tot es mou de manera sobtada, efímera i superficial. No es va pensar gens en les conseqüències i l’autocrítica posterior és del tot inexistent. No hi ha reflexió ni abans ni després. Òbviament tampoc no hi ha discussió sobre futures propostes per explicar la història a peu de carrer. Què s’ha de fer amb d’altres estàtues, símbols i/o noms de carrers?
La superficialitat identifica la majoria de moviments de la classe política i embolcalla la societat en general. Es fa rebombori per algunes coses i la ignorància perviu en moltes altres. Tota mena d’experts són convidats a participar en sorollosos esdeveniments i cauen en l’engany i el contagi de les presses i de la política d’aparador dels que manen. L’estàtua no havia d’haver estat mai fora del recinte. Havia de formar part del suposat discurs de l’exposició que es presenta en un dels racons de l’immens espai de l’antic mercat. La mostra "Franco, Victòria, República" és molt fluixa i és una altra oportunitat perduda per fer pedagogia i explicació de la simbologia dels vencedors i de l’apropiació dels espais per part d’autoritats i addictes al nou règim. Hi ha qui es capfica a cercar èpoques i subdivisions a la dictadura franquista però, durant els anys seixanta i setanta, el discurs franquista estava més viu que mai amb tota mena d’intervencions i demostracions de força. El fons i la forma requerien molt més rigor en aquesta mostra on l’entrada val dos amb vint euros.
He fet la meva particular recopilació d’articles i reflexions sobre la polèmica de l’estàtua decapitada i, també, n’he trobat moltes menys sobre l’exposició. Joan de Sagarra acaba dient les coses pel seu nom i d’altres hem pensat el mateix encara que per educació no ho diguem en veu alta. La primera reflexió comença per "m" i després quelcom més generós considera que la intenció és bona però aquí s’acaba tot. Sens dubte que amb la intenció no en tenim prou i estem davant d’una mostra molt pobra en tots els aspectes on qualsevol associació de veïns, ateneu o centre parroquial ho hauria fet molt millor i amb un pressupost molt més petit que el que ha costat aquest muntatge. El senyor Pisarello no ha entès res quan diu que ha estat un èxit i més quan tan sols (!) ha costat 200.000 euros. No cal dir que moltes entitats o el nostre Centre d’Estudis Històrics de Terrassa farien meravelles amb una assignació d’aquestes dimensions. Us imagineu aquesta quantitat per explicar el franquisme a la nostra ciutat?
La superficialitat enlluerna, tenalla i distreu. Compte! Resulta que a l’espai Born si que hi ha una bona exposició temporal, aparentment discreta i sense escarafalls. Es tracta de: "Això em va passar. De tortures i d’impunitats (1960-1978)". És una reflexió espectacular sobre la repressió franquista, les tortures i la violència que l’Estat va exercitar en tot moment i contra moltes persones. És una exposició que denuncia, que provoca una ràbia immensa i una emoció continguda. Les coses s’expliquen pel seu nom amb un discurs directe, sense embuts i amb colpidors testimonis. La transició i l’arribada de la democràcia foren el pervers festival de l’abús i la injustícia on botxins i funcionaris de tota mena sortiren exempts de tota culpa. Terrible. No us la perdeu!
La mostra "Franco, Victòria, República" és molt fluixa i és una altra oportunitat perduda per fer pedagogia
