Primer va ser una pel·lícula australiana dirigida per Ste-phan Elliot que es va estrenar a les pantalles dels cinemes a l’any 1994, i aviat es va convertir en una pel·lícula de culte per als col·lectius LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i persones transgènere). Broadway va recollir-ne el testimoni i va portar la idea als escenaris de les capitals del món amb tradició en musicals com Londres o Nova York. Ara ha arribat a Barcelona, després de triomfar a Madrid, de la mà del grup Balañá, al Teatre Tívoli.
Marcos Cámara és el productor que es va enamorar a Londres de la part vital i divertida del musical, on l’espectador sobretot va a passar una bona estona i a deixar-se arrossegar pels grans temes que té el musical. I un musical vitalista no podria tenir un altre director artístic i responsable del càsting que Àngel Llàcer, que ha cercat a l’ànima dels intèrprets quelcom més que ballar o cantar bé.
Aquest muntatge reprodueix el de Londres escenogràficament amb un autobús de 10 tones de pes sobre un escenari adaptat per a l’ocasió; aquest autobús és a l’obra el que el vaixell a "Mar i cel", és a dir, la joia de la corona. "Priscilla" té cinquanta motors, deu ordinadors, etcètera, tot funciona amb bateries, tot és exactament igual que a Londres, les cantants volant sobre els caps dels ballarins i els actors confereixen l’altre punt fort del muntatge.
El musical tracta sobre el viatge de tres artistes drag que travessen el desert australià a bord de l’autobús que dóna nom al musical, en un viatge cap al descobriment del significat de la paraula "amistat".
Amb 40 artistes sobre l’escenari, un vestuari de més de 500 vestits, 200 perruques, tocats, sobrers, 150 parells de sabates, 23 canvis d’escena i sobretot la força de les seves cançons posades a punt per Manu Guix, que porta la direcció musical i els arranjaments vocals. 23 cançons que tots hem taral·lejat alguna vegada, des dels èxits de Madonna, Tina Turner, Cindy Lauper, la gran Gloria Gaynor o els imprescindibles Village People fins a la meravellosa Donna Summer. "Priscilla, reina del desierto" és un musical compromès, com ho va ser la pel·lícula, i tracta de forma molt divertida i vitalista el tema de les famílies diferents al patró que marca l’Església catòlica. Es tracta de la visibilitat gai, els pares homosexuals que exerceixen amb responsabilitat, fora dels esquemes convencionals o tradicionals. I les freqüents agressions i incomprensions que pateixen diàriament els col·lectius LGBT. L’espectacle posa el seu granet de sorra a la tasca pedagògica dels artistes que reflecteixen en les seves obres una realitat no sempre feliç. El mèrit del musical és el d’unir el plaer amb l’educació, el que els clàssics llatins anomenaven el "prodesse et delectare", ideal de tots els que ens dediquem a això de la pedagogia.
La seva forma de tractar temes que en ocasions se serveixen des de la cuina del drama o la tragèdia ens resulta atípicament perfecta, és un plaer ser espectador d’un musical que entra en vena.
