El mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015 és el major desafiament polític fet mai a l’Estat espanyol en l’època moderna. I no ho és tant, que també, pel seu contingut referit a la ferma voluntat d’una important part d’un poble per esdevenir independent, sinó perquè es troba legitimat en el vot dels catalans. Sent una democràcia consolidada de la UE, l’Estat espanyol ha tret tota la munició en forma d’artilleria legal, substituint els canons que hagués tret no fa gaire pels codis penals, una fiscalia de poc fiar i un Tribunal Constitucional que van adaptant a la dimensió que pren el procés català.
I és clar, quan un Estat utilitza el seu ordenament jurídic i llurs institucions de manera arbitrària (desautoritzant el fiscal general de l’Estat els nou fiscals del TSJC o reunint el plenari del TC els seus membres un diumenge per resoldre en dos dies temes relacionats amb el procés i trigar dos anys a resoldre els recursos contra la llei de taxes…), cau en tics propis de democràcies autoritàries. La detenció de l’alcaldessa de Berga és un exemple de democràcia autoritària, que curiosament coincidia amb la detenció dels dos líders del Partit Demòcrata dels Pobles turc per part de la policia turca.
Dit tot això, cal reflexionar. Els instruments d’un Estat són molt poderosos i la possibilitat de fer-hi front i tenir opcions de sortir-nos-en victoriosos passen necessàriament per la unió i el consens d’aquells qui hem traçat el full de ruta. La llei de transitorietat jurídica no existirà fins al proper mes de juny i aquest fet marca una necessària i imprescindible comprensió i empatia constant entre tots aquells que anhelem la independència del nostre país; de forma molt especial entre els membres de Junts pel Sí internament i amb la CUP. Sobren debats sobre l’actuació dels Mossos, perquè aquests no tenen opció de no fer cas a un jutge ja que són policia judicial i sobretot perquè el pes del procés mai l’haurem de fer caure sobre els funcionaris i sí sobre els polítics.
La desobediència no és una circumstància menor, i requerirà de molta intel·ligència per part de tots a aplicar-la, quan toqui. L’horitzó dels que volem la independència de Catalunya caldrà dibuixar-lo amb unes quantes accions ben dissenyades i estudiades entre tots, que sobretot hauran d’estar recolzades de forma majoritària i multitudinària. I, en l’escenari pròpiament polític, aquells que tenim el mandat d’executar el full de ruta haurem de ser capaços de no perdre mai de vista quin és el gran somni, renunciant temporalment a les nostres interioritats ideològiques i mediàtiques, oblidant les properes eleccions i posant tot el nostre capital humà i polític al servei del gran objectiu. Ja tindrem temps tots plegats de marcar perfil polític.