La detenció de l’alcaldessa de Berga pot marcar un abans i un després en la tensió entre l’independentisme català i la maquinària pesada de l’Estat. Tenim un jutge i un fiscal que han fet la seva feina (fer complir la llei, és el que els toca), una alcaldessa independentista que ha fet la seva feina (desobeir amb totes les conseqüències) i una policia que ha fet també el que havia de fer. Però és obvi que les coses han canviat i que no són tan simples. Veure un president de la Generalitat solidaritzant-se amb l’alcaldessa i ignorant que és el cap dels Mossos esdevé tot un espectacle surrealista, digne dels millors espectacles de la puta i la Ramoneta. Comparar l’actitud de l’alcaldessa amb la d’Homs davant el seu suplicatori al Congrés també és un exercici interessant Per altra banda, pensar en el paper dels Mossos o del funcionariat en una Catalunya teòricament insurrecta, però només amb la meitat justeta de la població, convida a baixar del núvol, a deixar-se de revolucions de somriures i veure la realitat. Desobeir és dur i arriscat: l’alcaldessa anirà a presó si la propera vegada passa del jutge. El missatge està clar: passar de les paraules o de les “performances” més o menys tolerades als fets demana molt valor i molta coherència, a més d’una gran capacitat de sacrifici. Si “els altres” pensen que no aguantaràs la pressió i que afluixaràs, estàs perdut abans de començar. Les coses funcionen així. I, quan resulta que en el fons ningú sap a on va, per molts numerets que es muntin, ni hi ha una estratègia clara i a sobre no s’està buscant com eixamplar la base independentista, confiant que la feina ja la faran Rajoy i “els dolents”, la cosa trontolla seriosament. Que és el que exactament està passant ara. O el procés fa un salt evolutiu quàntic o es quedarà en intent i en recerca d’una frustrant sortida a la desesperada, resant perquè algú, qui sigui, aparegui amb una sortida més o menys digna. Segons com evolucioni la desobediència real (no l’astúcia ni el marejar la perdiu) i la capacitat d’eixamplar l’independentisme (ara mateix, mínima), hi haurà opcions o no. Ara per ara, més enllà de pedalar per no caure de la bici, són poques. D’aquí a uns anys, amb noves generacions liderant el país, pot ser just el contrari, perquè hi ha moltes desconnexions que ja no tenen marxa enrere…