Porta seixanta-cinc anys pintant. Ningú no ho diria. Perquè en té noranta-tres. Darrera la seva diminuta figura, s’hi amaga un autèntic crac del dibuix i la pintura. Un mestre amb el llapis i la ploma, l’aquarel·la, la paleta i el pinzell. Domina qualsevol tècnica. Ho porta a la sang. A més, la música (i el piano, en particular) encara confereix un plus afegit ben dolç a allò que veuen els seus ulls. Ho confirmen els egarencs que visiten -cada any- la Fira del Dibuix (a la Plaça Vella, el primer diumenge d’octubre). Allí, té l’honor d’ésser-ne el participant més antic. Amb un estil profundament impressionista. Fent gala d’un domini absolut en el tracte del color.
Acaba d’inaugurar una exposició més. Concretament, a la llar dels avis. Des del proppassat 28 d’octubre fins al 8 de novembre (que, per cert, es pot visitar). Dic una més perquè qui no recorda -entre d’altres- el seu pas per Amics de les Arts? Tinc present un recull antològic de quadres de les masies de Matadepera i Terrassa. Com, també, la seva visió peculiar sobre les obres del soterrament de la Renfe, a la nostra ciutat. O un estol d’edificis històrics de la vila. Et quedes embadalit tot contemplant allò que les seves mans han parit.
El proppassat divendres, se li va retre un merescut homenatge. L’acte fou presidit pel senyor Josep Ribera, director de la Fundació Antiga Caixa Terrassa. Amb presència -en representació d’Amics de les Arts- del seu expresident Josep Casajuana. L’exposició s’emmarca dins dels actes commemoratius del seixanta-setè aniversari de l’esmentada residència geriàtrica. Un model i un referent arreu: no sols a nivell estatal, sinó també internacional.
A la tardor de la vida, la residència és casa seva. De fa tretze anys, quan es va quedar vidu. Tot el centre és ple de quadres i més quadres d’ell. Que, al cap i a la fi, vesteixen i donen vida a les parets que alberguen el munt de companys i companyes d’estada. És evident que tots ells li ho agraeixen amb escreix. Perquè els motiva i alegra la vida. És tot un luxe.
Hi ha detalls del conjunt històric de les esglésies de Sant Pere que et sotraguegen. O la visió diferent de racons de Rupit, Tossa de Mar, Monells (poble medieval on es va rodar la pel·lícula “Ocho apellidos catalanes”) i Palma de Mallorca (entre d’altres). És tot un mestre. Arriba a copsar punts insignificants que ningú més no seria capaç de veure. Fins al punt que ha repetit una mateixa obra tres o quatre vegades, entestat a arribar a la perfecció curosa i sublim de la pròpia exigència.
Ha transformat en art les coses minses i senzilles. Dibuixa la vida del dia a dia. Pinta les coses que ens envolten amb la traça d’un professional del ram. Amb total respecte, he de dir que li professo una sana enveja. És clar que cadascú té els propis carismes. Però és que el seu ultrapassa la vàlua de molts altres vessants de la realitat humana. Reconec que, en pintura, em conformaria a tenir una quarta o cinquena part del seu domini. La seva tècnica li ha permès modelar concentració i esforç. Fer la simbiosi de la tranquil·litat amb una fecunda activitat creativa… Qualitat que no mor mai i per la qual el felicito molt cordialment.
Tant de bo que gaudeixi d’una llarga vida per fer-nos gaudir d’allò que més li agrada: dibuixar i pintar.
