Fa dies en aquest diari es feia notícia de les exèquies que es realitzen en el tanatori. Voldria contribuir a aquella reflexió amb la meva experiència com a prevere que habitualment celebra exèquies cristianes a la capella del tanatori.
Pel meu cap passen en aquests moments moltes experiències viscudes, d’acompanyament de persones en el seu trànsit cap a la mort i de les seves exèquies, que em porten a considerar que no cal despullar la mort del seu sentit, significat i misteri.
Entre altres experiències tinc ben present la d’una bona feligresa que, mentre anava perdent els dies de la seva vida mortal, anava creixent interiorment amb les seves mirades, pensaments i paraules, amb un profund sentit d’esperança. Tot en ella ja estava pendent del cel, i volia abillar-se per abraçar Crist. I posava el cor en els seus perquè no tinguessin por i sentissin com ella la llum del cel que s’apropava.
Una altra em porta a recordar un noi de set anys al qual la malaltia havia trencat la vida, però res va poder amb el seu somriure; el menut s’aixecava per parlar amb el Crist del capçal del llit i li feia un petó. Els petits, entre la mort i el cel, fan un camí breu, clar i net.
Una nena en situació semblant volia fer la Primera Comunió per conèixer Crist abans de veure’l al cel.
Una metgessa excel·lent i eminent, que sabia de la salut com pocs, va omplir les seves raons i els seus llavis de la lletra més alta de l’oració, els salms, i va morir amb la Unció dels Malalts i el miracle de l’esperança, commovent a tots.
I encara, si m’ho permeteu, la nit més preciosa que jo he viscut és la nit de Reis, quan la meva germana va morir resant el Parenostre més bell que jo he resat mai i acabà amb l’amén més solemne que la meva vida sacerdotal ha recitat mai.
Acompanyar la mort i enterrar una persona estimada demana una realitat més gran que les nostres paraules que fan memòria, que recullen el sentiment i les emocions, que fan dels records més sentits la més preuada narració. Està bé assumir el dolor, fer les paus amb la realitat dura del morir, i està bé fer un bon dol, per humanitzar l’adéu del morir. Però l’esperit està fet per sentir el miracle de l’esperança i l’ànima humana cerca la llum del cel. Crist va morir perquè la mort humana, fins i tot la més dura, fos Pòrtic de la Glòria.
Acompanyar una persona en la seva mort, acompanyar els familiars en el dolor i pregar pel difunt són unes de les missions més entranyables que realitzem els capellans també en el tanatori.
L’autor és prior de Santa Maria d’Ègara
