Quaranta-cinc minuts. És el temps que el ple municipal de Rubí, amb vuit grups municipals, ha trigat a debatre i aprovar la proposta d’ordenances fiscals per a l’any 2017. Un temps breu, símptoma de la mediocritat de la proposta i la desídia amb què s’ha treballat. Greu, tenint en compte que les ordenances fiscals regulen les taxes i impostos -el que la ciutadania pagarem-, la major font d’ingressos que l’Ajuntament té per executar les seves polítiques.
Les ordenances fiscals de Rubí per al 2017 no són del tot negatives. La pressió impositiva no puja ni baixa -que a la pràctica vol dir que baixa, ja que davant el previsible augment de l’IPC la càrrega impositiva per a les famílies serà proporcionalment menor, mentre que l’Ajuntament podrà proporcionalment fer menys coses- i es mantenen les bonificacions i propostes de tarifació ja en funcionament, perquè ens acostem a l’ideal que qui més té més pagui.
Però una proposta amb solvència tècnica i que cobreix les necessitats de la ciutat no és suficient. Cal una bona política que doti l’eina de sentit, relat i objectius. Cal que les ordenances s’elaborin en base a un projecte de ciutat que avui no coneixem. Ens ha faltat aquest any -com històricament- una relació clara entre aquestes ordenances i el pressupost posterior. Saber per a què volem els diners i poder establir si en tindrem prou.
Ens ha faltat diàleg, doncs l’equip de govern no ha citat a seure cap grup municipal, després de decidir unilateralment no modificar les ordenances respecte a aquest any. Ens ha falta lideratge per part del PSC, que ha oblidat que fer política és voler anar sempre més enllà, millorar, innovar i no viure del "qui dia passa any empeny".
I, sobretot, ens ha mancat confiança. Dels acords que vam assolir amb el PSC l’any passat -estudiar i elaborar una primera proposta, almenys, per ampliar la tarifació social a les escoles de música i art i per crear una nova taxa que gravi les gestions derivades de sancionar els propietaris de pisos buits-, no en sabem res. Res vol dir res. És com anar a casar-se i que, el dia de la cerimònia, el nuvi no aparegui. Una plantada en tota regla, que no ens permet confiar en cap voluntat de fer les coses millor.
El grup municipal d’Iniciativa ha dit que no a les ordenances fiscals. Esperem que l’altra gran eina de la política, els pressupostos, es facin tenint en compte tota la ciutadania i tots els seus representants.
Seria un primer pas per recuperar una confiança que a dia d’avui ens allunya de cap acord.
