La Sala Atrium de Barcelona ha iniciat la programació d’una sèrie d’obres que reflexionen al voltant de la temàtica del món femení i la seva implicació social. La temporada es va iniciar amb "Cinco tonos de color azul", una obra que reflexiona sobre el dol i les fases que ha de passar una persona per superar-lo: negació, ira, depressió, negació i acceptació. En l’actualitat la sala té en cartell "Amanda T" una obra teatral que té com a fons un fet real: el cas d’Amanda Todd. La seva història va començar amb una fotografia que va pujar a la xarxa i que no hauria d’haver pujat, a partir d’aquí va venir el xantatge d’un desconegut, la burles i l’assetjament escolar; els canvis de ciutat i la roda torna a rodar en una nòria sense final.
A l’esquena del director, actor, guionista i pedagog de les arts escèniques a l’Escola Eòlia Àlex Mañas (Barcelona, l974) una llarga trajectòria com a dramaturg, guardonat per " En cualquier otra parte". D’entrada no es va encaminar cap al teatre, va començar llicenciant-se en Dret i després va realitzar estudis d’interpretació a l’acadèmia Nancy Tuñón.
Àlex Mañas s’inspira en la història d’Amanda Todd per crear una línia de teatre testimoni que serveix per educar els joves. Per aconseguir el seu objectiu se serveix de dos actors que es bolquen orgànicament en els seus papers. Xavi Sáez, que canvia contínuament de paper: productor de música, professor, showman televisiu, venedor de nines Barbie, pare angoixat per les autolesions de la seva filla, l’internauta de confiança… L’actor de les mil cares. D’altra banda, Greta Fernández es fica en la pell d’Amanda i ens transmet tota la seva angoixa des del primer minut amb Ivan, un separat, que cerca una aventura amb una menor. Amanda sent tots els remordiments de la traïció al seu primer xicot. El retrat que ens fa Greta Fernández és profundament commovedor, el retrat d’una adolescent vulnerable atrapada en la seva idea de la fama. Com tantes adolescents busca la fama a internet, però com tothom busca l’amor de veritat. L’ Amanda real es va suïcidar el 2012, víctima de ciberassetjament. Tenia 15 anys. Tres dies abans havia filmat el testimoni del seu drama en un vídeo de nou minuts que encara es pot trobar a la xarxa. La força d’aquest vídeo és a la manera de Bob Dylan en el seu clip de la cançó "Homesick Blues". Els cartells usats per orientar l’espectador o com a elements de l’attrezzo de l’obra donen un punt de frescor a la peça on Àlex Mañas demostra de manera contundent que posseeix l’habilitat especial per caminar amb solvència pel filferro de funàmbul en el qual es mouen els temes de l’adolescència, sabent conjugar la dimensió didàctica, una obra que tots els joves de l’ESO i del batxillerat haurien de veure per comprendre el terrible del ciberassetjament, que no és un joc sense conseqüències, i d’altra banda una part molt més creativa i artística en la creació d’una dramatúrgia i de l’angoixa interpretada a la perfecció per Greta Fernández.
L’obra aconsegueix el que aconsegueixen les grans peces de teatre: despertar el debat i fer present un tema que moltes vegades s’oculta, forçant-nos a ser conscients dels grans perills d’internet. "Amanda T", com en una obra d’Augusto Boal, es mereixeria un fòrum final.
