Els herois caiguts sempre desperten una simpatia especial, encara que hagin caigut pels seus propis errors. I els herois que no acaben de morir, que volen guanyar batalles després de morts, encara més, perquè tenen un aire tràgic insuperable. Tanmateix, les coses, al seu lloc, que ja no estem al món dels herois i dels déus. Aquest és el cas de Sánchez. Ha estat víctima d’una conspiració, atiada per personatges foscos. Un déu que no sap que el seu temps ha passat, González, amb les mans brutes de tota la merda que es pot tocar en política, i encara convençut que l’anima una mena de raó superior: li van fer tant, tant, la pilota, que mai més no ha sabut tornar a ser humà. Dos déus menors, Rubalcaba, Zapatero, un aparentment obscur, l’altre aparentment lluminós. Una aspirant a deessa, la “sultana Susana”, sense substància, però amb una ambició tan infinita com la seva covardia. Un traïdor, el portaveu Hernando. Un “elegit pels déus”, Madina, tan insubstancial com la “sultana del sud”. Un altre traïdor, Cebrián, aliat dels poders representats per Alierta. I així surt “sant Sánchez”, l’home que ara hi veu clar, el masover que va voler fer d’amo però no tenia fusta per plantar cara als amos, el que ara parla de la nació de nacions, el que ara sí que és d’esquerres després de redactar l’article més indecent i vergonyós de la Constitució, el que ara vol sumar amb les altres esquerres, el que de sobte ho ha entès tot però no acaba de voler dir les coses clares€ Aquest és el nou “sant” del santoral del règim en plena decadència, la víctima propiciatòria, el que no portarà ningú enlloc, el que no arribarà enlloc€ Però queda tan literari, tan mediàtic, que ha esdevingut la figura simbòlica, dramàtica, d’una política que l’ha devorat justament perquè era dels seus, perquè no va saber ser dels altres. I ara vol salvar Espanya, Catalunya, Europa i el que més convingui, ara sí. La seva tragèdia, que realment convoca les llàgrimes i la comprensió, és la d’una política que ni anava, ni va ni anirà enlloc. Ell ha contribuït decisivament a fer de Rajoy president. I ara, massa tard, se n’adona. Però ni ara ho reconeix. El seu “no” era un “sí”. Feia falta un altre “no”. Però ell ja no el dirà. No ho vol saber, però ja no és el seu temps. I de sant, res. Per tràgica que sigui la seva figura.
