Porto una setmana treballant a Boston i tinc una sensació estranya. Per un cantó l’excitació respecte d’un món que transcendeix els límits de moltes tecnologies i genera noves oportunitats. I per altre la d’un món que canviarà radicalment i en què molta gent en quedarà al marge o viurà un detriment de la seva posició. Aquest grup de desplaçats per l’evolució de la tecnologia i dels negocis serà important, i en les democràcies consolidades tindrà molt impacte, probablement emergiran nous populismes i les tensions seran fortes.
Veig com l’emergència de tecnologies molt atractives (internet de les coses, Big Data, intel·ligència artificial, robòtica, realitat augmentada, impressió 3D, Blockchain) no pararà de créixer i transformarà de forma substancial molts negocis. Alguns d’aquests negocis senzillament sobreviuran, sabran aprofitar la seva experiència per canviar; per a altres la seva experiència serà una presó. I a nivell personal passarà el mateix amb aquella gent que no tingui flexibilitat per aprendre i desaprendre. Viure això des de Boston genera més excitació que incertesa. Pots anar a Harvard i trobar una fórmula que analitza bé les coses i després actua, o pots anar al Babson College i fer al revés, primer actuar i després analitzar. I sobretot pots parlar amb gent consolidada i amb gent molt jove que se situa a les fronteres del coneixement i impulsa noves recerques. Em trobo amb alguns joves catalans brillantíssims, que pensen en la seva carrera acadèmica o la seva aposta emprenedora i ho fan amb una sana barreja d’apostar, al mateix temps, per les seves opcions personals i per canviar el món.
La sensació és que a Catalunya estem distrets i que en general ho estem a Europa. Molts, des d’Europa, pensen que aturaran aquesta transformació per decret. Aquestes transformacions no s’aturen per decret, és molt més útil saber com ens hi hem de posicionar i com podem adoptar més respostes emprenedores que amplificar la queixa. Els luddites no van aturar la primera revolució industrial, i ningú aturarà tampoc aquesta revolució de la indústria 4.0. Tanmateix en aquest món hi ha molts apocal·líptics exagerats, per exemple en la reducció de l’ocupació que es produirà. Però només cal mirar amb la velocitat que fenòmens com Uber i com AirBnB s’han desenvolupat com per pensar que la revolució que està en marxa va de debò.
Passar uns dies en algun d’aquests ecosistemes d’innovació tan potents et deixa en aquesta situació ambivalent. Es palpa el futur d’una manera especial. Universitats com MIT o Harvard són seus de coneixement profund. En un mateix passadís del MIT hi ha fins a quatre premis Nobel. Poca broma. I més enllà de la saviesa es desprèn un enorme sentit d’operativitzar el coneixement, per millorar el món i per oferir noves oportunitats a les empreses. Hi ha converses de mitjà i llarg termini en què es veu la tecnologia com una palanca quasi omnipotent, però també hi ha converses que toquen de peus a terra, com les que he tingut en el Babson College i que se centren molt més en les necessitats que cal resoldre als clients o als ciutadans en els propers tres anys.
La fusió del món analògic i digital ho està canviant tot, des de la forma d’anar a caminar (monitoritzada per polseres o per apps del telèfon) fins a la medicina en què hom preveu que la seqüenciació del genoma de les persones acabi costant menys de 100 euros, és a dir que sigui universal i canviï la forma de diagnosticar-nos. Ens hem de preparar per a l’emergència d’uns robots que fusionats amb la intel·ligència artificial no només substituiran rutines automatitzables sinó rutines intel·lectuals.
A Europa hem perdut el sentit pràctic. Tot és més enrevessat. I ens ho hauríem de fer mirar perquè estem perdent la partida d’aquesta nova societat de la complexitat. Tinc la sensació que ningú vol parlar clar. Sense un altre tipus d’empreses molt més innovadores o d’start ups amb capacitat de créixer, Europa s’empobrirà i, per molts decrets que hi hagi i per molt que governin els populistes, no s’aturarà l’empobriment. Hi ha noves regles sobre les quals aprendre a generar riquesa i Europa sap fer més decrets i normes que produir aquesta nova riquesa de la societat de la complexitat. Per sota d’Europa, a escala de Catalunya o de ciutats com Terrassa, estem distrets i aquestes coses que marcaran el futur radicalment o no preocupen o s’ignoren per indolència o incapacitat. Tot plegat es veu com una certa nimietat i els grans debats se centren sobre picabaralles mancades de qualsevol sentit estratègic. Ens governa gent que pensa que pot aturar tsunamis per decret o gent que creu que tot el món està pendent de nosaltres. Francament, quan vaig en aquests ecosistemes líders en innovació, els veig pensant en coses molt diferents a les nostres. Penso que avancen a un ritme que fa por i que no ens esperaran. Ens hem d’espavilar.
