Arriba el darrer diumenge d’octubre. Per no perdre el costum, ens canvien l’hora. Per real decret. Comença l’anomenat “horari d’hivern”. Pel que sento dir, gairebé ningú no en coneix els arguments. El fet, però, és que ens apliquen allò del “muts i a la gàbia”.
Llavors, hi ha qui perjura que -per a ell- realment s’ha acabat la tardor. De ben petit, diu que li han venut la idea de l’estalvi energètic. Sembla, tanmateix, tot un bon embolat. Allò que en diríem un enganyapagesos. Si més no pel sol fet que es fa de dia a les vuit del matí. En canvi, a les set de la tarda ja és fosc.
En un país d’horaris laborals, acadèmics, gastronòmics i televisius anàrquics no sembla massa defensable aquesta tesi. Hi ha més gent desperta a darrera hora de la tarda que no pas pel matí. Anem, de fet, a horari canviat. Hem esdevingut bàsicament un país turístic, de serveis. La major activitat comercial s’ubica als capvespres. La poca energia que es pot estalviar de bon matí es malbarata per la tarda amb escreix.
Japó, Xina o Índia (tres grans economies industrialitzades) consideren innecessària la mesura. Serà per alguna cosa, oi ? Amb menys hores de llum solar, hi ha més despesa energètica. La qual cosa va de conya a les empreses del sector. Amb més motiu quan la nova factura del ram s’ha convertit en un trencaclosques. No l’entén ni un universitari d’Oxford o Cambridge.
La meva mala estrugança augmenta quan veig la trepa de personatges “endollats” als seus consells d’administració. No cal dir noms. Tots els tenim “in mente”. Deurà ésser que, quan se’ls acaba la moma política, els han de compensar llurs “facilitats”.
Tenim un percentatge de deute sobre PIB que esparvera. Alhora, sense deixar-nos cap partit, els casos de corrupció campen a tort i a dret. Noms com els d’en Jordi Pujol, Jaume Matas, Rodrigo Rato, Luis Bárcenas, Iñaki Urdangarin, Fèlix Millet, Álvaro Pérez, Jordi Montull, Manuel Bustos, etcètera omplen pàgines de diaris.
El cert és que -a hores d’ara- no consta ni un sol d’ells que hagi retornat un sol euro. Sense gaire perspicàcia, no serà per ací on hauríem -metafòricament- de canviar rellotges?
Posats a demanar, tinc un somni. Demano molt quan somio una justícia imparcial i ràpida?
Què ho fa que els llocs cabdals dels serveis jurídics estatals els hagi de cobrir el poder polític? A més a més, com podem acceptar -silentment- uns processos judicials eternament llargs?
No m’agrada que m’afaitin. Ja m’ho sé fer jo sol. De fa molts anys. Vull que el ministre del ram ens expliqui -sense embuts- la temàtica del presumpte estalvi energètic. Que justifiqui els vaivens del preu del gas. Que aclareixi els canvis sobtats de criteri en allò que fa referència a energies alternatives (eòlica i de plaques solars).
Els que ens sentim “soldats rasos” de la societat -“classe sobrera”, que deia mon pare- ens regim per criteris més planers. Menys enrevessats. Amb un afany constant de senzillesa i estalvi. Ara bé, embolcallats pel bon criteri i el seny. “Els catalans, de les pedres, en fem pans.” No cal que ens venguin la moto que ens hem d’estrènyer el cinturó. Ningú no ens ho ha ensenyat i ho hem après tot sols. Sense necessitat de cap escarafall.