A Catalunya fa temps que patim un problema. Comencen a ser nombroses les iniciatives, propostes o estudis que demanen una millor racionalització horària o, en altres paraules, la possibilitat de combinar d’una manera més adequada les responsabilitats de tots els nostres rols. A Catalunya, i també a Espanya, tendim a tenir uns horaris laborals extensos, provocats en part pels costums i per la llarga pausa per dinar. Aquests horaris laborals poc europeus contribueixen a sopar a l’hora que sopem, amb com a mínim tres implicacions: mala digestió, anar a dormir tard i llevar-nos justos sense fer l’esmorzar que ens recomanen. Allò de esmorzar com a reis, dinar com a prínceps i sopar com a pobres, de moment, no ho apliquem.
Aquesta situació, que és reforçada per un prime time a TV impensable en els nostres països veïns, fa que, en part, haguem d’anar sempre de bòlit. La majoria d’estudis apunten que, avui en dia, no treballem més que fa quatre dècades, però sí que tenim la sensació d’anar més de bòlit que quaranta anys enrere. Per què? Els motius són diversos, i no són l’objectiu d’aquest escrit, però passen per canvis en el mercat laboral, canvis demogràfics i canvis tecnològics que han modificat per sempre com les famílies s’organitzen i com el treball funciona.
Dins d’aquest marc, he realitzat la meva tesi doctoral amb l’objectiu d’entendre millor els homes/pares en aquesta situació. Hi ha força estudis, i segueixen sent totalment necessaris, sobre com les dones/mares pateixen per trobar un equilibri entre família, feina i vida personal, però hi ha un relatiu poc interès per analitzar i comprendre el cas dels homes. Crida l’atenció aquesta situació atès que hi ha un sentiment molt generalitzat que és profundament injust que sigui la dona la que hagi de carregar amb el pes més gran de les obligacions familiars.
És molt fàcil caure en la temptació de descriure l’home, i sobretot el col·lectiu dels homes, amb allò associat a la masculinitat hegemònica: virilitat, poder, patriarcat, etcètera. Però, sincerament, crec que la qüestió és molt més complexa que això. No es pot reduir l’home a aquests atributs, i veure el pare en l’únic rol de proveïdor de recursos (eco-nòmics), cosa avui no certa i que és una reducció que no beneficia ningú. Per tant, comprendre el pare, i l’home del segle XXI, pot ser un exercici que ens pot permetre seguir avançant cap a una societat més justa i equitativa. Entre d’altres, el meu estudi dibuixa el perfil de tres tipus de pares que coexisteixen, i que de fet han coexistit en certa manera al llarg de les últimes dècades. En un primer lloc trobem l'”home de veritat”, un pare enfocat totalment a la feina (vella cultura), que mostra molt poc el seu costat més sensible, que pràcticament no parla de la família a la feina i que no fa esforços per estar més temps a casa (vella conducta). El segon tipus és el “vull i no puc”, un pare que realment vol estar més a casa, però que, a causa de les barreres organitzatives, socials i també personals, acaba adaptant característiques de la masculinitat hegemònica. No obstant això, aquest tipus de pare mostra signes tous, parla de la família a la feina i estaria encantat de passar més temps a casa (nova cultura), però fa pocs esforços per passar-ne més, i la majoria de les tasques segueixen recaient en la dona (vella conducta). Per últim, l’estudi descriu el perfil de “no sense els meus fills” que són aquells pares que volen passar més temps a casa (nova cultura) i fan esforços veritables perquè així sigui (nova conducta), maldant a tota hora a la recerca d’una justa i decorosa relació equitativa a casa.
Per altre costat, la tesi investiga quines habilitats desenvolupen els pares que s’impliquen a casa, i que són útils per a les seves feines i viceversa. De la feina a casa, els pares destaquen les habilitats ordinàries com organització, gestió del temps, disciplina, etcètera. De la casa a la feina, les habilitats més destacades són el que anomeno recompenses imprevistes: sensibilitat, paciència, empatia, etcètera. Ben lluny de les relacions impersonals i jeràrquiques d’altres temps. Avui totes les organitzacions cada cop estan més preocupades per desenvolupar les habilitats toves dels seus treballadors i crear bons ambients de treball, per això hi dediquen atenció i pressupostos importants. No obstant ai-xò, el que sembla demostrar el meu estudi és que precisament les habilitats toves de molts treballadors es poden practicar amb gran èxit en un lloc molt més proper del que sembla i on s’hi impliquen de tot cor: a les seves pròpies llars.
L’autor és doctor en Ciències Socials per la Universitat d’Edimburg
